El dia de la ràdio

Dilluns vaig sopar a Barcelona amb l’amiga Mercè Cebrian. Com que era Santa Eulàlia, per fer-li una broma li vaig dir: “Felicitats per la part que et toca, Mercè.” Com és sabut, Mercè, la Mare de Déu de la Mercè, comparteix amb Eulàlia la protecció de Barcelona. Vaig encertar la poca-soltada perquè em va contestar: “Em pots felicitar directament perquè el meu pare, un barceloní de pedra picada, em va imposar els noms de Mercè, Eulàlia i Madrona.” Santa Madrona: la més desconeguda de les patrones de Barcelona. Un portal de la muralla de l’antiga ciutat du el seu nom. Es discuteix si va néixer a Barcelona o a Salònica, però ja va bé que uneixi dues ciutats que tradicionalment han disputat la capitalitat amb la de l’estat: Barcelona amb Madrid, Salònica amb Atenes. Si el pare de la Mercè era un “barceloní de pedra picada”, la filla li ha heretat el caràcter. Ella dirà que no, però tolera malament una qualsevol crítica projectada sobre la ciutat. De vegades per fer-la enrabiar en projecto una al seu davant. Fa riure veure com es posa.

Si de Madrona, que jo sàpiga, se n’ha perdut el record, Eulàlia, víctima de tretze martiris, ha quedat com a segona patrona de la ciutat bombardejada dotzenes de vegades. No és dia festiu, però l’Ajuntament treu els gegants a ballar. És la festa major petita. La grossa se l’endú la Mercè. És la patrona, també, dels que pateixen presó. Els que es dedicaven a alliberar els de mans enemigues, ho feien sota la seva advocació. Trobo que Barcelona té unes patrones molt ben triades. Per la Mercè, al setembre, haurem de demanar encara a la titular del dia que intercedeixi perquè els presos independentistes siguin alliberats? N’hi haurà més que ara?

Però he titulat l’article “El dia de la ràdio”. Com hi arribo, partint del santoral barceloní? L’endemà del sopar era el Dia Mundial de la Ràdio. RAC 1 va fer una programació capgirada, i la Mònica Terribas, amb aquell fred, va dur l’estudi a la Boqueria. Abans, el “Dia de la Ràdio” (sense ser “mundial”) era, a Catalunya, el 14 de novembre, quan EAJ-1 Ràdio Barcelona, havia fet la primera emissió d’Espanya. Ara hem adoptat el calendari festiu internacional, com qui suplanta la castanyada pel Halloween. Què et sembla, això, Mercè? Què en diria la Madrona? Llagrimeja l’Eulàlia com fa cada any el dia de la seva competidora? Tantes coses que hem perdut –i les que ens faran perdre–, i prescindim nosaltres mateixos d’un fet històric que, com tots els del seu gènere, també és una “estructura” o un patrimoni d’estat. I si declaréssim el dia “mundial” la festa petita de la ràdio?

(Errada: ahir atribuïa a Marià Manent “La muntanya d’ametistes”, que és de Bofill i Mates).