Acord o culpa?

La legislatura s’enceta amb tal sensació de desgavell que encara no ens ha permès desgranar cap on anem ni a curt ni a mitjà termini. Les eleccions del passat 21 de desembre han comportat que l’independentisme, lluitant contra tots els elements, mantingui la majoria, però l’onada repressiva desfermada de la tardor ençà –combinada amb la paràlisi espaordida que va generar– l’ha deixat amb les forces minvades, especialment les del tremp que produeix avançar cap a un objectiu clar i diàfan. Si els deures abans suposaven planificar un futur millor, ara malauradament també impliquen arreglar el present pitjor que ens ha deixat l’aplicació arbitrària de l’article 155 i la consegüent supressió de l’autonomia. Fer veure que res d’això no ha passat i pretendre fer creure que estem en la mateixa situació que el dia 1 d’octubre a les 12 de la nit és comportar-se com una gallina decapitada: córrer sense rumb, amb l’impuls dels espasmes nerviosos, però prescindint de la racionalitat. Mentrestant, sembla que les negociacions actuals per a la investidura estan plantejades de cara a la galeria per veure qui paga el preu polític d’unes fites que no es van acabar d’assolir i d’unes promeses electorals poc sinceres, quan haurien de centrar-se a trobar la fórmula per formar un govern independentista que comenci a treballar per arreglar el present, imaginar el futur i que, al mateix temps, no s’estigui de denunciar l’adulteració de la democràcia a Catalunya. Mentre s’encarreguin tasques impossibles al president del Parlament i se li critiquin públicament les que sí que pot emprendre segons les forces amb les quals actualment es compta, el focus de la culpabilitat recaurà sobre les institucions catalanes en comptes d’assenyalar un Estat que ha actuat de forma despòtica i tirànica vulnerant els principis més elementals de la democràcia. Alhora, seguirem tenallats per la inacció i traslladarem el desgast, produït pel desencís, a les pròpies files.