L’oportunitat

La vida és plena d’oportunitats que no es poden deixar perdre. N’hi ha tantes que molts dels que tenim entre 15 i 80 anys tenim també sempre a prop algú que sembla que sigui al món per dir-nos que no badem. Ja sé que és gent que ens estima, gent que vetlla per cadascun de nosaltres, però també gent que sembla que no vulguin que descansem mai. Hi ha tantes oportunitats que no podem deixar perdre! N’hi ha per a la feina, per a les vacances, per a l’amor, per als estudis, per a tot el que volem comprar o vendre. I després, hem d’afegir-hi encara aquells que no ens estimen, però que també són al món, si més no en hores de feina, amb la idea d’avisar-nos perquè treballen a la caixa o a les companyies de mòbils o d’assegurances. Ens truquen, ens tuitegen, ens inunden de whatsapps dia i nit. Als catalans d’avui, a més, ens ha tocat viure una època en què tenim una oportunitat històrica a tocar la cantonada. Uns perquè volen culminar l’espanyolització que alguns dels seus avantpassats van encetar amb molta més força que traça. D’altres perquè volem desfer-nos-en amb més enginy que el dels que ens han precedit. Ben entès: no, dels espanyols, que també han de tenir un lloc al món, com dels que ens espanyolitzen. I el cas és que aquests dies els que, per entendre’ns, som de l’equip de casa veiem amb perplexitat com hi ha partits polítics que discuteixen si han de triar no un, no dos, sinó tres presidents de cop: el simbòlic, el que serà a Barcelona, el que ja tenen empresonat. Els atabala sentir que els de Madrid i els que, també per entendre’ns, són catalans de Madrid els diuen que no ho facin. ¿De debò han de dubtar tant si amb el dèficit històric de presidents de la Generalitat que arrosseguem haurien de triar-ne no un, no dos, no tres, sinó tota una cabassada?