Gossos

Els que cre­iem en la igual­tat de drets de tots els ciu­ta­dans, la set­mana pas­sada –ben igual com gos­sos sali­vant dar­rere l’apa­ra­dor d’una fleca amb coques ensu­cra­des– vam subli­mar a través de dos exer­ci­cis de lli­ber­tat pública. El pri­mer l’encarna Joan Manuel Ser­rat, que en el marc de pre­sen­tació de la seva nova gira artística va fer el que és natu­ral en democràcia: opi­nar sobre la situ­ació política. El segon exer­cici de lli­ber­tat el mate­ri­a­litza el mani­fest sig­nat per un elenc de per­so­na­li­tats en què es defen­sava que el con­sis­tori de l’Ajun­ta­ment de Girona no canviés el nom de plaça de la Cons­ti­tució pel nom de plaça de l’U d’Octu­bre del 2017. Podríem dir que tant el diagnòstic de Ser­rat com el del mani­fest no són defec­tu­o­sos pel que diuen, sinó pel que callen. Ser­rat va decla­rar que l’inde­pen­den­tisme és “una fira de des­propòsits” i que s’ha col·locat “en un car­reró sense sor­tida”. Tens ganes de mati­sar-lo: no són “car­re­rons sense sor­tida”, sinó més exac­ta­ment “pre­sons amb bar­rots”. I també podríem afe­gir que es tracta d’un vell truc ja molt gas­tat, el de reduir la situ­ació actual a una “equi­vo­cació política de l’inde­pen­den­tisme” per ama­gar que, al cap­da­vall, el que ha pas­sat és que s’ha topat con­tra el sos­tre de vidre d’una democràcia tan man­cada com l’espa­nyola. Podem reba­tre que els sig­nants del mani­fest par­lin de cons­ti­tució en abs­tracte, amb un sen­tit uni­ver­sal, esqui­vant que el canvi de nom de la plaça de la Cons­ti­tució és pre­ci­sa­ment en referència a una Cons­ti­tució molt con­creta i no sé si tan uni­ver­sa­lit­za­ble. Però aquesta dis­cussió ens apar­ta­ria del ver­ta­der esde­ve­ni­ment i ens impe­di­ria veure que estem davant de dos motius de cele­bració. Jo aplau­deixo i defenso que encara hi hagi gent que pot lle­var-se cada matí sense por, dient tot el que vol dir, sense que un Estat l’inti­midi o limiti la seva lli­ber­tat d’expressió. Con­tents. Com el gos de Pav­lov.