El graner independentista

El 21-D ens deixa amb una foto dels vots independentistes en constant augment. Com hem arribat fins aquí? I, a partir d’aquí, què? Una anàlisi de totes les eleccions al Parlament ens dona moltes respostes. Una primera sorpresa és el creixement del cens electoral del 89 al 99, que puja de 4,5 a 5,3 milions, quan, en el mateix període, el total de la població no es mou (6,1 milions). Això s’explica per l’envelliment de la població: els nens d’ahir es fan grans i passen a poder votar, però les famílies ja no tenen tants nens. Per això la població total no canvia, però el cens creix. Després del 99, el cens roman pràcticament constant. L’enorme majoria del cens d’avui, doncs, fa que viu a Catalunya des del 1980, o hi ha nascut més tard.

També veiem que els vots independentistes no passen mai del 10% fins al 2003 i que la suma de vots independentistes i autonomistes es manté constant al voltant del 50% en percentatge i 1,5 milions en nombre fins al 2010. Això és possible malgrat el creixement del cens perquè les eleccions al Parlament sempre registren unes abstencions de cavall (35-45%). Tot això comença a canviar a partir del 2012 i, certament, el 2015 i el 2017, on l’abstenció baixa al 25 i 21% respectivament. Alhora, el vot independentista recull 2,1 milions de vots el 2017.

D’on venen aquests vots independentistes? Evidentment, la part més gran de l’augment és la conversió dels votants de l’extinta Convergència, d’autonomistes a independentistes. Però això, fins al 2010, només suma en total 1,5 milions. I la resta? Sabem (enquesta CEO agost 2014) que un 77% de la població creu que Espanya discrimina Catalunya. Jo crec que, simplement, un gran nombre de votants abans no independentistes ni autonomistes, en vista del reiterat espoli i discriminació per part d’Espanya, arriben a la conclusió que un futur millor rau en la independència i voten en conseqüència.

Un 77% de la població, traduït a unes eleccions amb una participació com la del 21-D, representa un total de 3,4 milions de vots. I no hi ha ningú que, un cop descobreix que Espanya ens discrimina, ho pugui extirpar del seu cap: un tal coneixement queda fermament arrelat i intervé en la valoració de qualsevol fet de la realitat que ens envolta (noves carreteres, estat de rodalies, equipaments a les escoles...) Així, la gran majoria d’aquestes persones que saben que estem discriminats, són potencials votants independentistes. El que passa és que cadascú necessita el seu temps per fer el seu recorregut, que serà diferent en funció del peatge emocional que els representi assumir un trencament emocional amb Espanya. Molt pocs eren independentistes abans del 2000. Ens cal més temps de seguir construint el país amable, acollidor i integrador que anem construint des de sempre. Ningú no madurarà abans del que li toqui, per més pressa que alguns puguem tenir.