De set en set
Monotema
“M’agrades perquè no ets òbvia. / Perquè no pots resultar-li atractiva / a un paio de ciències pures.” Santi Balmes ho escriu al poema Trémula i jo m’hi veig, als meus quaranta anys i amb una idea clara de qui soc. Em distrec amb relativa desimboltura. Fujo de qui em vol ensinistrar amb unes normes entestades a treure enfora la pitjor versió de nosaltres. La mediocritat m’aterra, com el color beix. Sé riure’m de mi; no podria ser un disc, no tinc cara A i cara B. Gasto una idea de llibertat que esquiva les actituds d’esnob que avui ho peten al club esquerdat de mentida on ens ha tocat de sobreviure. Soc la rossa i la morena, la que et tenyeix les venes. Puc ser l’huracà d’escala descomunal que t’escombra i et deixa tirat i em puc bressolar com una fulla quan em tens a frec de dits. La música i la lectura em salven, em són part de la teràpia i m’estalvien uns calés al psiquiatra. Em caic bé, sense vanitat, aquí i a Moscou. Llepo el perfum de l’ara, sempre a flor de pell, de vegades massa. No em sento sola quan estic amb mi. M’he muntat un univers ric i ramallut, entre l’escudella de tota la vida i la delirant esferificació de la camèlia. Palpable o sideral, sense mitges tintes, dedico un sol major a qui gestiona malícia. El món cínic té clivelles que activen el record i la fantasia des de caixes de cartró escampades sota cels crepusculars. No veure-hi del tot clar rere els vidres blaus d’unes ulleres steampunk, driblar el perill, caure-hi de quatre potes, ser una principiant en tot. Els auriculars em fan de filtre. Soc la nena imantada a la via del tren del desig: Wild is the wind, diu el Duc Blanc de mirada bicolor.