Sense retorn

“Perquè no espero tornar una altra vegada”/ “Perquè no ho espero”/ “Perquè no espero tornar.” Són els versos amb els quals TS Eliot obra el seu majestuós poema Dimecres de Cendra, de relectura tan escaient en aquests primers dies de quaresma, i que haurien de marcar el pensament de tots aquells polítics que, des del catalanisme i després de tot el que ha passat, encara es plantegen tornar a participar a la vida pública en una Catalunya autonòmica.

“Perquè no espero tornar”. Sembla mentida que encara hi hagi veus com la de Joan Tardà (ERC) pel qual l’acció del nou govern ha de centrar-se a ampliar la base social i a teixir complicitats amb Catalunya en Comú o la de Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, que reclama la formació d’un govern estable limitat a legalitat vigent. Els temps en què la política catalana consistia a arrencar alguna competència i el rendiment d’algun tribut han acabat definitivament.

“Perquè no espero tornar”. Cap temptació de reparar i millorar la situació de Catalunya dins l’estat com les que semblen suggerir Tardà o Pascal prosperarà perquè les institucions espanyoles no estan disposades a obrir cap canal de negociació. És més, com demostra la intenció de fulminar el model d’immersió lingüística a les escoles insinuada pel govern del PP, la resposta des de Madrid serà cada cop més agressiva al caliu de la competició delirant en la qual s’han embarcat PP i Ciutadans per demostrar qui és més contundent contra l’independentisme i, de passada, contra els consensos bàsics que es van construir a Catalunya d’ençà de l’anomenada transició.

“Perquè no espero tornar” a Espanya volen la claudicació total i l’aplicació d’una versió contemporània del Decret de Nova Planta si és que és possible la persecució d’un poble, de la seva llengua i de la seva cultura sense destruir la democràcia i els drets fonamentals que permeten la integració a Europa. Aquest serà un capítol que tard a d’hora les autoritats de l’estat hauran d’afrontar, però potser per aleshores ha estat el mateix projecte europeu el que ha entrat en descomposició.

“Perquè no espero tornar”. Des de l’esquerra independentista catalana és possible que hi hagi l’intent d’aproximar-se al socialisme espanyol, si és que aquest intent no s’ha produït ja. Però la resposta de l’oposició d’esquerres a l’estat serà la mateixa que la de la dreta: blindatge en defensa de la unitat de la nació espanyola entesa de la forma més integrista possible. Res de descentralització. Res de federalisme. Res que suggereixi qualsevol mena de col·laboració amb els independentistes catalans empestats. Com es pot entendre, altrament, que Pedro Sánchez renunciï a ser president del govern quan pot comptar amb una majoria de vots per ser-ho i abans prefereixi donar suport a la governabilitat d’un PP devorat per la corrupció i artífex d’unes polítiques econòmiques i socials devastadores? La fidelitat del PSOE al govern de Rajoy s’explica perquè el PSOE és un braç essencial en la defensa del règim de 1978, no cediran perquè qualsevol acord amb el sobiranisme català amenaçaria el sistema de poder al qual la transició va donar continuïtat.

“Perquè no ho espero” Potser en l’actitud de l’esquerra espanyola majoritària rau la principal diferència entre les convulsions que ara vivim i les experiències anteriors que van abocar l’estat a un canvi de règim. Heus aquí el senyal que veritablement fa impossible el retorn: en els episodis de proclamació de la primera i de la segona República espanyoles, per exemple, el catalanisme es va sumar a l’esquerra espanyola en una idea transformadora de l’estat. Ara aquesta esquerra defuig qualsevol complicitat i l’independentisme no té altre camí que ser fidel al seu propòsit i avançar sol en una realitat de progrés que sols és possible com a República Catalana encara que això signifiqui entomar un conflicte cada cop més intens i una repressió sense parangó a l’Europa del segle XXI.

No sabem com es concretarà l’estructura de govern català en aquestes condicions però sí sabem que, com que “no esperem tornar”, no serà, ni ho ha de ser, el govern d’una comunitat autònoma de règim comú.