Absents

“Si bronze i pedra i terra i oceà/per la mort són vençuts, ¿quina raó/la bellesa tindrà per guer­re­jar,/sent tan dèbil com frèvola és la flor?” Aquest dubte es plan­teja el sonet LXV de Shakes­pe­are, de tots els que va tra­duir Gerard Vergés i edita Ade­si­ara, que tinc mar­cat amb una multa d’apar­ca­ment que em fa de punt de lli­bre. 50 euros que vaig pagar per apar­car en zona de càrrega i descàrrega a Reus. Va ser amb boni­fi­cació del 50% per pagar a cuita cor­rents. De fet vaig voler pagar tan anti­ci­pa­da­ment que l’agent que m’havia mul­tat encara no havia tin­gut temps de noti­fi­car la sanció a la hisenda muni­ci­pal. M’havia dei­xat el paper de la denúncia al para­brisa del cotxe i havia posat en les obser­va­ci­ons que el con­duc­tor era: absent.

A Tar­ra­gona a començaments de set­mana me’n van posar una de 200 euros, que seran 100 si m’espa­vilo a pagar, per haver apar­cat tre­pit­jant un pas zebra que va a un no-lloc, als encon­torns de l’hos­pi­tal Joan XXIII, on una bona pila de cot­xes es fan amos dels solars de la zona, just quan mon germà Pep llui­tava per no mar­xar d’aquesta vida. A la multa tar­ra­go­nina també fan notar la meva absència, i ara, tris­ta­ment, l’absent és ell. Un parell de mul­tes escri­tes a mà posen preu a la meva, d’absència, men­tre la xarxa i la comu­ni­cació telemàtica plora la seva, plora la de tants altres éssers esti­mats. Tots hi hem pas­sat o hi pas­sa­rem, per l’experiència de l’absència. La tensió entre presència i absència és con­ti­nua. I si torno al sonet de Shakes­pe­are lle­geixo el pen­sa­ment ter­ri­ble sobre el temps, sobre resis­tir el temps:” I on podria guar­dar-se el millor temps que dins el temps?” La lluita ara es mou en l’àmbit del record. Evi­tar que l’absent marxi del tot de les nos­tres vides men­tre el recor­dem. I és que també vivim amb els absents, els que no tor­na­ran. I també podem dir que la vida con­ti­nua sense nosal­tres. Arri­ba­ran noves mul­tes pels absents que vol­dran que els recor­dem per seguir vivint en el pen­sa­ment. I ja podem apar­car bé si com diu el poeta: “Tan sols i per mira­cle gran, seguirà en el meu vers l’amor bri­llant.”