Grimpant els murs

Cada vegada que un investigat per la justícia espanyola surt en llibertat després de declarar al Suprem o a l’Audiencia Nacional, l’independentisme respira alleujat. El primer que diem tots és: “No se’l queden!”. És tanta la pressió que el govern espanyol ha posat contra els dirigents del procés a través dels seus jutges i fiscals, són tantes les mesures repressores i totalment injustificades les que s’han dut a terme, és tan vergonyós que faci tants dies que els Jordis, l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn estiguin en presó preventiva, és tanta la impunitat amb què actua l’Estat, que es té la sensació que són capaços de tot. De fet, el seu objectiu és aquest: intentar dominar el moviment independentista a través de la por i la coacció. I ens hi hem de resistir. És més un treball mental que no pas cap altra cosa. Acaba sent una guerra psicològica que tenim totalment detectada i, per aquest motiu, hi hem de fer front. Amb les armes que sempre ha utilitzat l’independentisme, que són la democràcia, la legitimitat dels nostres actes i la seva defensa per la via pacífica. I aquesta estratègia sempre ha posat molt nerviós l’unionisme. Perquè, malgrat les seves intimidacions, els partits sobiranistes sempre han tingut l’enginy i la paciència de trobar alternatives. Enfront de cada mur, sempre s’ha trobat la manera de grimpar-lo. No sempre amb la rapidesa desitjada. Però sempre grimpem.