L'obra pública

Les obres públi­ques –per exem­ple, pavi­men­ta­ci­ons de car­rers o de vore­res, aca­ba­ments de jar­dins, etcètera– són temes dels quals se'n pot par­lar sem­pre perquè mai no tenen l'aspecte que hau­rien de tenir. A les cases par­ti­cu­lars, quan fem refor­mes, encara solem tenir sen­tit de l'estalvi i de l'estètica i d'aquells mosaics amb què hem pavi­men­tat el men­ja­dor en guar­dem uns quants, de la rajo­leta amb què hem reco­bert les parets de la cuina, també, i així en altres casos. Estic d'acord que omplim sota esca­les, tras­ters o petits magat­zems i que, a més, quan es rebenta algun tub i cal obrir una regata, els rajols que neces­si­tem no són mai els que tenim en estoc. Però a les cases hi ha, com a mínim, una pre­visió de man­te­ni­ment. A l'obra pública s'hau­ria d'actuar de forma sem­blant, però la pràctica demos­tra el con­trari. Els pres­su­pos­tos no con­tem­plen pas ele­ments sobrants. S'han d'ajus­tar i prou. I si hi ha dete­ri­o­ra­ments i cal reno­var peces, si l'antic con­trac­tista en té, fantàstic, i si no, se n'hi posa de la forma i del color que sigui. A més, les ine­fa­bles com­pa­nyies elèctri­ques i del gas tenen la vir­tut d'obrir car­rers just quan s'han pavi­men­tat de nou. Que poques vega­des la repa­ració es pot fer amb ele­ments ori­gi­nals de manera que no es noti la res­tau­ració. Sovint que­den espais buits, que, en tot cas, s'omplen amb for­migó, a vega­des tenyit, o amb un panot que s'assem­bla als altres però que no és igual. A més, abans, quan es feia una vorera, per exem­ple, es posa­ven les peces i s'abeu­ra­ven, que en deien, és a dir, no sola­ment hi havia mor­ter a sota perquè el rajol s'hi agafés, sinó que pels cos­tats també se n'hi posava per dei­xar-lo fal­cat. Ara no. Ara els pale­tes es limi­ten a posar les peces estil puzle i com qui enganxa un segell. Però s'engan­xen fins que hi passa el camió de gros tonatge, que les deixa tren­ca­des i ballant. Ai, si l'obra pública s'assemblés una mica a la pri­vada!