Unitat o igualtat?

Unitat, un concepte poc qüestionat i notablement idealitzat (encara ara), que la capacitat intel·lectual de discernir i de sobreposar-se a un no llunyà adoctrinament fa possible qüestionar-lo, ja que, cada cop més, hom se n’adona que sota la capa de l’aparent benevolència d’aquests mots s’hi amaga una intencionalitat unificadora que comporta el no respecte a la llibertat d’expressió, a les diferents maneres de pensar, a les diferències culturals i lingüístiques o a les diferents maneres d’entendre i concebre com i de quina manera pot ser estructurada qualsevol institució territorial, política o eclesiàstica.

Com en tantes altres ocasions, també en aquest cas troben els exemples més eloqüents en el món de la política i de la religió. En el món polític i, concretament, en el que ens toca patir en la vigent Espanya del règim del 78, és notablement evident que se segueix fent impúdica apologia de la unidad de España. Una unitat que no podria ser imposada, ja que la Declaració Universal dels Drets Humans, com també la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, reconeixen el dret a l’autodeterminació del pobles, per la qual cosa aquests organismes haurien –teòricament– no només de donar-nos la raó, sinó d’obligar el president M. Rajoy a respectar els drets dels catalans a decidir el nostre futur.

No obstant això, no només el govern del PP s’hi nega, sinó que la major part de la teòrica oposició (PSOE i Cs) també prediquen la mateixa apologia i, com el PP, no només van donar suport al principi franquista de la unidad, sinó que donaren suport al 155 i a totes les actuacions repressives de tota mena, violència policial i presó inclosa, aquesta per als líders catalans, amb la qual cosa es demostra que l’adoctrinament del règim franquista segueix impregnant, sociològicament, la major part de ciutadans espanyols al votar aquests partits polítics. La reacció dels dirigents conservadors europeus de la UE tampoc no s’entendria si no fos que, malauradament, només es preocupen pels interessos econòmics o financers, els únics motors que fan moure el poc que queda del projecte d’Europa.

En el món de la religió o dels que orbiten al voltant de les religions d’origen cristià, succeeix quelcom similar. Quan, cinc-cents anys enrere, es produeix el primer desmembrament en el si de l’Església de Roma (posteriorment en seguiren d’altres), per divergències de diferents naturaleses, ocasionaren discrepàncies i crispacions molt notables fins que –al pas dels anys– es reduïren fins a l’extrem que alguna veu reclamava la unitat dels cristians. Una reclamació que suscitava imponderables de tota mena, especialment estratègics i de control de la hipotètica reunificació de les esglésies. No obstant això, analitzant-ho amb objectivitat, crec que la diversitat d’opcions ha propiciat un enriquiment litúrgic, canònic i teològic que no s’hauria donat ni es donaria en un context d’unitat. Hi ha molts aspectes per millorar, entre molts d’altres, l’intercanvi doctrinal i apologètic del missatge de Jesús de Natzaret.