Veritats com un temple

“Qui diu les veritats perd les amistats”, deia la meva àvia Pepita, i això és el que li va passar divendres al president del Parlament, Roger Torrent, amb la cúpula de la judicatura i alguns advocats. Torrent, sense pèls a la llengua, va dir tota la veritat sobre la justícia espanyola i l’actual situació política. Per exemple, que hi ha una “crisi de l’estat de dret” per la “vulneració” de llibertats civils i que la separació de poders “trontolla”, amb “ministres anticipant als mitjans decisions judicials abans d’existir sentència”, o “decisions judicials fonamentades en criteris polítics”. I també que hi ha una “regressió” en drets i llibertats a Catalunya amb “presos polítics, acusats de rebel·lió i sedició per delictes inexistents”.

Tot ben cert, malgrat que sigui una veritat que faci mal a determinats còmplices necessaris perquè això sigui així. O no és veritat que la separació de poders a l’Estat és molt minsa actualment –ho ratifiquen els rànquings internacionals sobre independència judicial– i que hi ha hagut ministres que han anunciat actuacions judicials abans que aquestes es produïssin? O tampoc no és cert que hi ha una regressió de les llibertats i els drets a Catalunya i a l’Estat amb persones empresonades injustament per delictes inexistents?

Els membres de la judicatura que van menysprear divendres passat la màxima representació del poder del poble a Catalunya saben que les afirmacions de Torrent són una veritat com un temple. I també que, tal com han denunciat nombrosos juristes i col·legues seus, s’està actuant des dels tribunals de manera esbiaixada, a partir d’informes de la Guàrdia Civil que són veritables “novel·les de ciència-ficció” i d’estirar el Codi Penal fins a límits insospitats. Ho saben, però, anteposen la defensa de la unitat d’Espanya a la seva dignitat. Per això els és igual que qui tinguin a davant sigui la màxima autoritat de Catalunya. Per què respectar-la? De fet, si poguessin, potser ara mateix també l’enviarien cap al Suprem.