La força dels presos polítics

S’albira ja la croada que preparen els poders de l’Estat espanyol contra el llaç groc recuperant la persecució que ja van realitzar durant el període electoral. Si la constitució d’un govern efectiu a Catalunya continua bloquejada, l’executiu de Rajoy començarà per una cacera de bruixes de llaços grocs a les dependències ocupades de la Generalitat. I probablement s’empescarà algun estratagema judicial més per obligar a treure el llaç dels ajuntaments. Perquè amb la negació de l’existència de presos polítics el que es busca és invisibilitzar el principal ariet republicà que existeix avui que no és altre que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn. El seu injustificat manteniment a la presó, que malauradament es veurà incrementat en els pròxims mesos amb el probable empresonament de més dirigents polítics independentistes, és, paradoxalment, el que mostra la cara més feble d’un Estat que ha optat per la violència, judicial i policial, per aturar un moviment democràtic. Mandela va tombar l’estat racista sud-africà des de la presó. Desitjo de tot cor que no calgui un sacrifici tan dur com aquest. Però la vergonya internacional que suposa tenir presos polítics, per molt que se’ls negui, és l’escletxa que l’independentisme hauria de tenir més present a l’hora de plantar batalla a un Estat que ha optat per fortificar-se a tota costa. Estic convençut que l’Estat no permetrà que un pres polític assumeixi la presidència de la Generalitat, a la qual hi té tot el dret fins i tot des de la presó, i per tant en vulnerarà tots els drets de representació política. Sigui Jordi Sànchez o el més lògic al meu parer en clau de restitució del govern legítim com seria Oriol Junqueras, un cop el president Puigdemont prengui les regnes del Consell de la República a Brussel·les –si és així com acaba la negociació–. Però la negació de la investidura serà una nova aberració democràtica que corromp com un àcid els febles fonaments de l’estat de dret espanyol.