El model CCCB

El Consorci del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), format per la Diputació i l’Ajuntament, ha convocat aquesta setmana un concurs públic per escollir el nou director de l’equipament. El procés s’ha activat tard, ja que el contracte de Vicenç Villatoro, l’home que ha comandat, i prou bé, el centre els últims tres anys, va finalitzar al novembre. És el primer cop que el CCCB, en els seus 24 anys d’història, confia a un concurs públic, amb un jurat d’experts que avaluarà els candidats, la tria del màxim responsable dels seus continguts. D’aquesta convocatòria en sortirà el quart director. El primer, pare fundador de la criatura, Josep Ramoneda, va sortir-ne el 2011 i no precisament content per la manera com se’l va despatxar. El va rellevar Marçal Sintes, que va plegar per sorpresa un any abans d’exhaurir el seu mandat. Sintes no va acabar de sintonitzar amb l’equip del CCCB. I si alguna cosa és el CCCB, és un equip de professionals que treballen sincronitzats, amb objectius clars i fidels al model del centre, que ja en el moment que va néixer es va qualificar d’atípic i encara ho segueix sent perquè s’escapa de les lògiques de les institucions museístiques convencionals i, habitualment, previsibles i encotillades. El nou director no s’ha d’inventar la sopa d’all, tan sols ha d’acompanyar i ha de facilitar la feina que fan les formiguetes del CCCB, els seus treballadors, la seva veritable ànima.