Lliurepensadors

Tradicionalment, la bibliografia catalana no s’ha ocupat gaire dels corrents de pensament que s’han situat al marge o en contra de la religió dominant o dels grans moviments socials. És un error, sens dubte, i un mancança greu, perquè el fet que fossin relativament minoritaris no vol dir pas que no exercissin una considerable influència en el seu temps. Un d’aquests corrents és, ben cert, el lliure pensament, que va tenir la seva eclosió màxima entre nosaltres durant el sexenni democràtic (1868-1874) i la restauració borbònica (1874-1923).

Definir el lliure pensament ens prendria més espai del que tenim. Per al que ara ens interessa, potser n’hi ha prou de resumir-ho dient, a grans trets, que aquesta ideologia nega de manera absoluta tota mena d’autoritat, de dogma, de creença o de sentiment basat en una suposició sobrenatural. S’oposa, doncs, a les religions positives i al clericalisme, afirma el laïcisme com a principi fonamental de vida, advoca per la fe estricta en la ciència i creu en la perfectibilitat humana i en el progrés indefinit.

Dit això, és el moment d’afegir-hi que, per fortuna, els darrers temps ens han proporcionat diversos treballs interessants que mereixen de ser coneguts per la gent que se sent atreta per la nostra història, perquè ens ofereixen mirades diferents. El primer de tots no és altre que el darrer llibre que va publicar l’enyorada escriptora i periodista Patrícia Gabancho, que va morir ara fa tres mesos i que en els darrers temps va abocar-se a fons en l’estudi de la trajectòria d’Amalia Domingo i Soler, la veu principal de l’espiritisme del seu temps. De tot plegat en va sorgir Amalia i els esperits (Arpa Editors, 2017), un assaig biogràfic que, fidel a un estil molt propi de l’autora, barreja la recerca pròpiament dita amb reflexions i observacions personals que, fet i fet, pretenen completar una visió més àmplia de la Barcelona modernista del final del segle XIX.

El segon llibre que volem comentar és d’una persona que ja porta incorporat un llarg i ample bagatge d’obres dedicades a la història dels moviments socials contemporanis, en particular l’anarquisme i la resistència armada contra el franquisme. Em refereixo a la prolífica historiadora Dolors Marín, que acaba de publicar Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils (Angle Editorial, 2018). Sense aparell crític però partint d’una amplíssima acumulació de materials, ens ofereix en aquesta obra un conjunt de biografies breus de dones que van sostenir, en un context social radicalment advers, posicions dissidents en l’àmbit del pensament i de l’acció. En paraules de l’autora, “dones sàvies, dones meravelloses, que sacsegen la ciutat industrial”. Un dels elements més interessants del llibre és que, al costat de noms que ja hauríem considerat imprescindibles, com ara la mateixa Amalia Domingo, Ángeles López de Ayala i Teresa Claramunt, ens revela una sèrie de personalitats amagades, pràcticament desconegudes, riques de vivències i d’idees. El conjunt és un quadre que acaba resultant prou impressionant, sostret per fi de la ignorància i el desconeixement.

I el tercer llibre de què volem parlar és Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923) (Afers, 2018), d’Albert Palà Moncusí. En aquest cas es tracta de la part essencial de la tesi doctoral d’aquest historiador jove, tesi que li ha merescut el primer premi d’assaig Ateneu Barcelonès. A partir d’una àmplia recerca i d’un aparell crític pràcticament exhaustiu, ens trobem aquí davant d’un complet recorregut pel món del lliure pensament català, en una síntesi que fins ara no posseíem i que, com se sol dir, omple finalment un buit clamorós. En el seu conjunt, el llibre ens ofereix un retrat d’un cosmos bigarrat, d’un moviment social difús però extensíssim, amb arrels profundes al llarg i ample de tot Catalunya. I ens aporta, a més de l’estructura organitzativa del lliure pensament, també mal coneguda fins ara, una exposició d’iniciatives i pràctiques en què es va anar materialitzant en la vida quotidiana aquesta lluita tenaç de grups minoritaris però infatigables i actius contra el clericalisme: així es mostra, més concretament, a través d’àmbits diversos com les escoles laiques, els ritus civils –amb una suma de transgressions escandaloses– i, de nou, el protagonisme de la dona.

En definitiva, tres obres excel·lents, tres bones aproximacions que enriqueixen amb profit allò que sabíem al voltant del lliure pensament a Catalunya.