Renúncia? Quina renúncia?

Diuen (segur que avui ho sentiran a més d’una tertúlia d’aquestes farcides d’unionistes que tenim al país) que Carles Puigdemont va fer ahir un pas al costat i que ha renunciat a la presidència de la Generalitat. I jo em pregunto: renúncia? Quina renúncia? Segur que el que Puigdemont va anunciar ahir va ser una renúncia? Potser és que jo vaig sentir un altre discurs; i que em vaig fixar en dues coses: la primera, en el “no claudicaré, no renunciaré ni em retiraré” que va dir cap al final de la seva intervenció i, segona, en el “provisionalment” que va col·locar en anunciar que ha demanat a Torrent que retiri la seva candidatura a ser investit president de la Generalitat, i que JxCat proposarà Jordi Sànchez com a alternativa. Puigdemont va fer ahir un pas endavant (ni cap enrere ni cap al costat) i hàbilment va tornar a tirar la pilota al teulat de l’Estat proposant Sànchez com a candidat. Impediran ara que un candidat que no li poden dir fugitiu i que no ha estat jutjat sigui president de la Generalitat? I no només això: Puigdemont va anunciar la creació del Consell de la República i una ofensiva judicial d’una dimensió fins ara desconeguda. Lluny de renunciar a res ni de retirar-se, el president legítim ha plantat cara i ha demandat judicialment l’Estat al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per les seves violacions reiterades dels Drets Humans. O no és el que estan fent amb els presos polítics? Ahir, francament, vaig veure més actitud desafiant que no pas renúncia (ja els ho he dit abans: avui no facin cas de segons quines tertúlies); vaig veure un Puigdemont a l’atac, a l’ofensiva, i esperançat en aquest “espai lliure” que per a molts catalans serà Brussel·les. El preu? Cedir el pas, sí, tàcticament (i “provisionalment”, insisteixo) a un altre candidat a la presidència de la Generalitat per intentar renéixer a Brussel·les. L’èxit o no de la jugada (la reacció de l’Estat, no pateixin, sempre està assegurada) a mi em fa l’efecte que dependrà molt més de vostè i jo, de si en aquest mentrestant considerem o no Brussel·les (Waterloo, de fet) la capital de la República Catalana. “Provisionalment”, és clar.