Peus d’argila

Un aspecte poc comen­tat de la violència ver­bal exer­cida pel rei espa­nyol en el seu dis­curs del 3-O és l’impacte que va tenir a l’estran­ger, on l’esmen­tada dia­triba va ser àmpli­a­ment difosa, sobre­tot en aquells països que també tenen una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal. La meva tia nona­genària, que sap tan­tes coses de Cata­lu­nya com jo de Dji­bouti, va tro­bar el to del Borbó “hor­rorós” (li va fer por i tot). Els holan­de­sos encara par­len del dis­curs amb cares incrèdules. I així arreu del con­ti­nent.

Sovint s’oblida que els orígens de totes les monar­quies, l’espa­nyola inclosa, rauen en les fes­tes agrícoles que es van començar a cele­brar fa uns 8.000 anys, super­vi­sa­des per uns brui­xots a qui s’atribuïen poders divins que, supo­sa­da­ment, garan­ti­rien que les colli­tes fos­sin bones. A aquests brui­xots, se’ls anava con­fe­rint cada cop més poders polítics fins que, amb el pas del temps, es con­ver­tien en autèntics monar­ques que reg­na­ven per “dret diví”. Tot i que els reis actu­als solen ser pura­ment simbòlics, el d’Espa­nya encara gau­deix, fins a un cert punt, de la mena de pro­tecció com­pleta acor­dada als seus pre­de­ces­sors pseu­do­re­li­gi­o­sos: l’arti­cle 54.3 de la mateixa Cons­ti­tució diu: “La per­sona del rei és invi­o­la­ble i no està sub­jecta a cap res­pon­sa­bi­li­tat.” En visi­tar el MWC fa una set­mana, però, Felipe VI es devia ado­nar que molts cata­lans el con­si­de­ra­ven ben res­pon­sa­ble del seu dis­curs imper­do­na­ble i que la seva invi­o­la­bi­li­tat s’havia fet miques. Per sem­pre més.