Ara què ens espera?

Fa uns dies, el meu bon amic David Guzmán acabava l’entrevista que em va fer preguntant-me si soc optimista en relació amb la independència. Li vaig dir que si em miro els polítics no gaire, però si miro la gent, força. Aquest ha estat un moviment emergit de la gent i portat per la gent –cosa que els espanyols són incapaços d’entendre–, i entre ells hi pot haver desànims i desercions, sí, però es regeixen per la formidable tossuderia de les conviccions implacables.

Cal preguntar-se pel sentit i el recorregut d’una societat il·lusionada en l’actual context europeu d’indiferència, desànim i desgast per la igualació de categories i valors. El budisme i altres espiritualitats negatives, autodesprenedores i antimaterialistes, te les pots permetre, i de fet són necessàries com a factors de correcció, en societats pròsperes, opulentes i sobrepoblades. Però un cop corregit, calen vàlvules de seguretat per aturar-ho. Si no s’han previst, el procés continua fins al decandiment cultural i civil, fins a debilitar-se, tornar-se estèril, perdre capacitat de regeneració i envellir. Aleshores les cultures s’extingeixen.

De manera paradoxal, els conflictes locals compensen les implacables entropies globals. L’espectacle –o el no-espectacle– dels polítics catalans ha estat una calamitat. Han calgut dos mesos per arribar on som? No hem après la lliçó dels anys 1936-1939? Tenim a sobre un enemic –no un adversari: un enemic– disposat a tot, amb ganes de destruir, de vèncer a qualsevol preu, amb ganes de fer mal, i aquí s’està d’humor per discutir el color de la moqueta? No sembla haver-hi sentit d’estat, ni noció de la història, ni responsabilitat davant la requesta d’una ciutadania que s’ha deixat trencar la cara per la causa.

És comprensible que el gruix de les negociacions s’hagi de dur fora del focus de l’atenció pública. La contradicció de la transparència com a valor ho comporta, i més en guerra, quan l’enemic aprofita tota informació. Però alhora, la situació no està per floritures. Als ciutadans, els costen d’entendre les ambigüitats, les indecisions, que es reculi en qüestions fonamentals. La classe política no sembla conscient que el pastor-guerrer hispànic es mou en termes de victòria-derrota-aniquilació, i tot moviment que no sigui endavant l’interpreta com a debilitat i rendició, davant les quals la seva idiosincràsia no li permet cap altra resposta que el menyspreu i el càstig total i definitiu.

Només cal veure les reaccions del govern de Madrid a cada pas fet pels catalans. D’allò que els satisfà, aprèn on t’equivoques. Ells viuen ara en moral i retòrica de victòria. Ens espera una duríssima postguerra, els efectes de la qual no apaivagaran claudicacions, reculades, intents de pacte ni intents de salvar els mobles, que els altres ridiculitzaran sense pietat, i sense que s’aturin les garrotades d’ordre civil, pressupostari i mediàtic que vindran igualment.

Aquest cronista no es creu més llest que els altres, però té un avantatge, que no és cap mèrit propi intrínsec ni virtut en si, però que li dona una visió de conjunt: ha viscut molts anys a la Castella profunda i coneix la manera de ser de la seva gent. Amb les actuals mesures no anem enlloc. L’única possibilitat era fer efectiva la República i tancar-se al Parlament envoltats d’una part de la ciutadania que hauria estat disposada a posar-s’hi. Hi hauria hagut conseqüències greus? Segurament. Però els ciutadans són majors d’edat, i amos del seu destí. Recordin la història. No s’han produït mai canvis substancials sense un cost, i una àmplia majoria de catalans s’han mostrat disposats a pagar-lo. Si es pretenia fer tot això de franc, hauria valgut més no haver-s’hi posat.

Què van votar les majories l’1-O i el 21-D? Sospito que molt pocs per la situació actual. Molts –seria d’ases il·lusos negar-ho–, contra la independència, però els qui ho van fer a favor no devia ser per veure els polítics jugar a nyaus. Hi havia una proposta clara de Puigdemont i de les CUP. La història jutjarà fins on era vàlid el possibilisme ambigu de part de JuntsxCat i ERC, però el factor psicològic és molt important en moments tan greus i, vist el resultat, l’aposta no sembla l’apropiada. M’estalvio comentaris sobre els comuns, que acabaran, si no hi són ja, al bàndol franquista amb el PP, Cs i el PSC.

Un té la impressió que entre Puigdemont i la CUP no hi ha cap altra cosa que el soroll i la fúria shakespearians. O potser és una exageració poètica, potser ni això. Potser tan sols baralles de pati de col·legi i misèria.