L’assassinat legal

Quan desembre vaig trepitjar la presó Model de Barcelona per moderar una trobada de familiars dels presos polítics catalans a la presó o a l’exili, no vaig poder deixar de demanar per l’espai físic on es va instal·lar el garrot vil on es va executar per darrer cop a l’estat amb aquest mètode de tortura un pres polític. Ahir va fer quaranta-quatre anys que en aquell espai que em van mostrar mataven Salvador Puig Antich. Ja sé que el mateix dia, deu minuts abans, va ser executat Heinz Chez, llavors considerat apàtrida a Tarragona i que un any i mig més tard, el 27 de setembre de 1975, eren afusellades cinc persones, membres d’ETA i el FRAP. Però la imatge de la pena de mort sempre la relaciono amb Puig Antich i, també, amb Juan Paredes Manot, Txiqui, afusellat al cementi de Cerdanyola. Franco va morir matant i la seva dictadura va matar fins al darrer moment, fins i tot després de la mort física del dictador, amb accions dels anomenats incontrolats. Puig Antich va morir perquè li van aplicar la legalitat vigent i això serveix pels que ara parlen només de legalitat i no pas d’injustícia. Gent que va aplicar aquella legalitat continua activa i ministres que van signar sentències de mort s’atreveixen a parlar de constitucions i democràcia.

La mort de Puig Antich em va trasbalsar més tard. Tenia llavors setze anys i anava a l’institut Vicens Vives de Girona, on hi va haver moviments de protesta entre els que estaven més conscienciats o compromesos. La policia va entrar i en el meu record difús tinc la convicció de recordar que es va parlar molt d’una bronca monumental entre un vell professor de Formación del Espíritu Nacional i una jove professora de Filosofia, que ens va obrir tantes portes a la ment fent-nos llegir Ramon J. Sender i instant-nos a veure cinema a l’Orient, on vam descobrir Buñuel. Però la convicció i la fermesa contra la pena de mort van venir més tard. Aquell 2 de març de 1974 no sabíem res de Salvador Puig Antich ni del judici irregular que el va portar a la mort. Després van venir I si canto trist, de Lluís Llach i sobretot A Margalida de Joan Isaac, que ens van obrir portes i ulls, però fa 44 anys molta gent no va saber res de tot aquell horror que va portar a la mort un home de 25 anys. En dos mesos, Puig Antich hauria fet 70 anys. El 1974 hi havia censura, por i desitjos de llibertat. Ara no maten, però no ha canviat tant la cosa...