Endavant o enrere?

La immensitat de persones que no participen directament en càrrecs polítics o econòmics, administratius o directius i altres responsabilitats governatives, que no tenen a mà les informacions que es van produint i que, és clar, sols tenen la informació de la casuística produïda efectivament a través dels mitjans, sovint resten marejades per bona part de les informacions contradictòries que es publiquen o emeten. Per exemple: divendres passat aquest diari informava llargament i detalladament de les importants declaracions que havia fet des de Bèlgica Puigdemont. Analitzava els fets i arribava a la conclusió que, de fet, no pensa en absolut retirar-se i deixar la lluita. El que va anunciar és un complicat moviment estratègic: proposar Jordi Sànchez, exlíder de l’Assemblea Nacional Catalana, com a president, al qual no li poden dir fugitiu, ja que està empresonat i ni tan sols ha estat jutjat. És una nova estratègia complicada i mesurada que deixa ben clar que Puigdemont ni es retira ni fa passos enrere ni tan sols al costat. Xevi Xirgo, “A la tres” d’El Punt Avui del mateix dia, rebat les declaracions habitualment acomodades al gust d’altres mitjans, reblant el clau. L’editorial del mateix dia acaba fent: “...d’aquesta manera i amb la proposta del nou candidat passa la pilota a l’Estat espanyol. De nou aquest haurà de demostrar si té cintura i voluntat per aprofitar una nova ocasió per cercar solucions.”

Vet ací, però, que el mateix dia un diari molt important català, amb grans titulars a primera plana, contradiu la interpretació d’El Punt Avui i navega per unes altres aigües. I diu així: “Puigdemont fa un pas enrere i proposa Jordi Sànchez.” Anuncia també un consell de la república a Brussel·les que es coordini amb el govern. Ben dit, ben explicat i raonat i prou clar, si hom no llegeix res més i té el televisor espatllat. La ràdio fa anys que els homes no la tenen en compte, quan amb la televisió la propagació de les notícies és molt més ràpida. Els fets i dits importants en directe i menys les declaracions, que han de ser sospesades, interpretades i dites amb variants segons el color, la tendència, les finalitats i l’estratègia preconcebuda del partit, subjecte o govern a qui es vol servir. Amb la qual cosa el lector –com més intel·ligent, pitjor– navega en aigües somes gens transparents.

Queda prou clar que la veritat vola cada vegada més alt i té el passatge venut mesos o a vegades anys. Hom en fer-se gran espera que li serveixin la veritat estricta: pensar i decidir cansa. Doncs no: com més llegeix i escolta, menys sap on es troba en aquell moment. Per exemple, l’anunci de la creació del Consell de la República i una ofensiva judicial de dimensió desconeguda, i fer efectiva una vegada per totes la preuada i esperada independència, i la proclamació de la República Catalana. I ara què, dic jo. Per on s’agafa la paella si el mànec crema la mà. Ah...!