Opinió

Tribuna

El futur que no arriba

El futur arribarà, però a vegades li costa més del compte. La immediatesa i la il·lusió que ens desborden ens poden generar neguits, ja que voldríem que el demà que anhelem ja existís. La vida és curta i les coses passen molt a poc a poc, oi? El futur sempre arriba, però el procés pot ser divertit i feixuc, depèn del cas. Ara bé, normalment el futur mai es com ens l’imaginàvem, sinó que sol agafar girs, ajornaments i precipitacions inesperades. El futur no s’esquiva, perquè es fa present un dia o un altre. El futur a vegades ve sense voler-ho, no el triem i ens cau a sobre com un accident de la natura, però d’altres vegades, en participem i el creem. Segurament, perquè arribi un futur com volem o molt similar al que voldríem cal tornar-hi amb la lliçó apresa i amb tota l’empenta i la intel·ligència, com tantes vegades ja ho hem intentat, sí, la pregunta és retòrica: esperem que arribi el futur o ens posem en marxa per fundar-lo?

Quan vivim moments vibrants i històrics, al cap d’un temps se sol fer balanç: recuperant episodis, moments alegres, somriures de nostàlgia, alguns flaixos de capítols on no vam estar gaire brillants i, sobretot, mirar enrere és fixar-se en allò que queda pendent, és a dir, el passat sempre ens porta al futur. El camí que ens queda. I, certament, és difícil caminar cap al futur, crear l’esdevenir si el passat encara no ha quedat resolt. Si no, el futur pot ser una repetició del passat: un futur igual és un futur castrat. El futur implica novetat i canvi. El futur és transformació.

El futur és tot el que tenim davant nostre, on trobem les motivacions i la mandra, les esperances, els somnis i les pors, les il·lusions i el no me’n parlis. El futur arribarà, però potser no quan voldríem. Què fem amb el futur? Avui, som en el futur que no arriba i haurem d’empènyer i canviar-ho tot mil i una vegades més, potser, perquè finalment sigui present. El futur l’hem de construir, l’haurem de crear entre tu i jo, i tants d’altres, braç a braç. Potser surt malament, però potser surt de cine; és en bona part a les nostres mans. El futur no arriba i, mentrestant, som aquí fidels, reconsiderant, redefinint i repensant, recosint ferides i trepitjant camins de pedra. El futur no arriba, però tu i jo i tants d’altres el farem present, ens les empescarem perquè esdevingui. El futur que no arriba, arribarà, el farem néixer i l’enfortirem perquè arreli convençudament. El futur que no arriba som nosaltres, frec a frec, amb el vent en contra. El futur el guanyarem, de forma decidida, ensorrarem les pors i els mals auguris, i seguirem fins a atènyer tots els futurs que hem somiat. El futur, a vegades, sembla que no arribarà mai, com aquell viatge cap a Ítaca que no s’acaba, potser perquè no en sabíem més, potser perquè entre l’inevitable i l’impossible hi ha un refugi que és la constància i l’encert. Nosaltres, seguim i seguirem aquí i ara, dempeus i preparant-nos per fer arribar el futur que a estones es difumina i d’altres s’entreveu allà a l’horitzó. No abandonarem mai la tasca ni l’esperança per fer possible el futur que decidim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.