Records d’Antoni Bassas

Antoni Bassas ha publicat Bon dia, són les vuit, els records de quan va dirigir i presentar El Matí de Catalunya Ràdio i dels quatre anys de corresponsal a Washington un cop en va ser despatxat. Se certifica: va ser efectivament despatxat, i la corresponsalia va ser un premi de consolació que al capdavall a ell li va anar molt bé perquè des de jove, des d’abans d’El Matí, i de les col·laboracions amb Joaquim Maria Puyal, ja tenia l’ull periodístic posat a Amèrica. El van despatxar, regnant el tripartit, després que el diputat socialista Joan Ferran l’acusés de ser el representant suprem de la “crosta” nacionalista. Hi ha moltes classes de crosta. Hi ha la del pa, que és benigna i sagrada, i hi ha aquelles durícies que surten en una ferida. Joan Ferran volia arrencar la de la ferida. Antoni Bassas era assenyalat com el radiofonista dels temps de Pujol, i el tripartit volia una altra veu i una altra mentalitat per despertar la gent al matí amb notícies i comentaris. D’aquí, Antoni Bassas extreu reflexions afinades sobre la llibertat d’expressió i les relacions entre els periodistes i els polítics. També explica que va ser rellevat perquè tenia massa èxit. Això no ho sabia. Les emissores privades estaven geloses de la publicitat que la ràdio pública s’emportava. No s’hi van suprimir els anuncis, com reclamaven, però van treure el presentador que els “usurpava” per posar-ne un altre que no fos tan acaparador. Pel mig hi havia Oleguer Sarsanedas, director llavors de l’emissora. On hi havia ordres superiors per executar sempre apareixia Sarsanedas, també en època de Pujol. Això ho dic jo. Bassas és, en tot el llibre, molt més afable i subtil.

Durant anys jo també em vaig despertar amb Bassas. Un dia vaig saber que el llamp que havia caigut prop de casa havia tombat una torre del mercat de la plaça de Cuba i havia ferit una venedora de l’ONCE i una de la carn. L’atemptat de l’estació d’Atocha el vaig seguir de cap a cap de la mà de Bassas i els seus col·laboradors. Escoltava de vegades les tertúlies. El “gènere” no m’acabava d’agradar, però un dia em va trucar l’Albert Om perquè m’incorporés a la seva de RAC1, emissora privada de la competència. Vaig seguir després amb els seus successors, Xavier Bosch i Jordi Basté. L’un i l’altre, amics de Bassas, van ser els primers que Catalunya Ràdio es va deixar escapar o va empènyer. Un dia, Joan Garcia, mà dreta de Bassas, em va sondar per si em volia incorporar a la seva tertúlia. Ho vaig agrair, em vaig emocionar, però llavors ja actuava, a la mateixa emissora, al programa del migdia d’en Xavier Graset, el Manolo de Bassas. O sigui que amb Bassas no he coincidit mai. En l’actualitat ell és a l’Ara, i jo, aquí. Ell escriu un llibre i jo li llegeixo amb tot l’interès que té.