Canvi de rasant

Quan era jove i vaig examinar-me per aconseguir el carnet de conduir, em va costar entendre què significava “canvi de rasant”. Al diccionari de la llengua catalana, trobo la mateixa definició de llavors. Un canvi de rasant és la “projecció en alçat del perfil longitudinal d’una carretera, d’un carrer, etc., que sol coincidir amb el seu eix longitudinal”. Si no has circulat mai per una carretera que tingués un canvi de rasant, costa saber què és realment. La relació entre llargària i inclinació és important per entendre els efectes de la intersecció dels dos plans. Si encares un canvi de rasant massa acusat a molta velocitat, tens una sensació horrible, com aquella de treure el fetge per la boca que se sent a les muntanyes russes de Port Aventura. Els canvis de rasant són perillosos si el pendent és pronunciat i no ens deixa veure el que hi ha a l’altra banda. Es puja i es baixa sense mètode.

El que val per als cotxes i la circulació viària, val per a la política. Tot canvi de rasant provoca vertigen i incerteses. La política catalana va entrar en un canvi de rasant l’any 2012 i encara no ha traspassat el vèrtex. L’ascensió ha estat tan lenta i dificultosa que, un cop a dalt, la baixada fa pànic. Si alguna cosa he après en aquests anys d’estar a prop de persones que prenien decisions en l’àmbit polític és que actuen més dominats per la tàctica que no pas amb una estratègia establerta des de l’estudi exhaustiu de la realitat. Els que afinen millor, tal vegada reclamen alguna enquesta, encara que últimament no són gaire fiables, i poca cosa més. El driblatge en curt, que en el futbol fa esclatar la graderia, en el món de la política és un símptoma de desesperació. Sense una estratègia definida no hi ha cap tàctica que pugui ser bona. La tacticitat assenyala el camí per a arribar a un cert resultat, però no indica quin resultat.

Fa poc vaig llegir el darrer llibre de Sergio Fajardo, un acadèmic i polític colombià avui candidat a la presidència pel moviment cívic Compromiso Ciudadano. A El poder de la decencia (Ariel, 2017), Fajardo hi explica la seva vida i reflexiona sobre com entén la pràctica política. En contraposició al teorema segons el qual el fi justifica els mitjans, que és una de les causes per les quals la il·legalitat i la falta d’escrúpols dominen la societat colombiana, Fajardo proposa una nova fórmula: que els mitjans justifiquin el fi. I li devia funcionar, perquè Fajardo va arribar a l’alcaldia de Medellín després de l’esgarrifosa –i en molts aspectes il·legal– batalla urbana arran de l’operació Orión, de l’any 2002, contra les milícies de les FARC i l’ELN. Aquella batuda governamental va provocar morts, desapareguts i execucions extrajudicials. Fajardo es va proposar reconstruir la ciutat sense el tot s’hi val que havia regit l’operació militar que havia posat en marxa Álvaro Uribe, també nascut a Medellín i que llavors era president de la República de Colòmbia. El mètode per assolir el fi responia a una estratègia i no era cap recurs tàctic: “Fuimos muy disciplinados –escriu al llibre–, trabajamos juiciosamente, estudiamos la ciudad a fondo, la recorrimos de extremo a extremo, con alegría, gusto y convicción, nos enfrentamos a las maquinarias con elegancia, sin dejarnos asustar”. Ja es deuen imaginar a quines maquinàries es refereix. La guerrilla i el narcotràfic, que sovint es confonen en una ciutat com Medellín. I l’exemple en el qual es va inspirar Fajardo va ser Barcelona, com em va dir Ferran Mascarell, quan els socialistes tenien un projecte de ciutat que va servir d’exemple arreu. Maragall tenia un pla estratègic i per això va acabar malament amb el seu partit, dominat pels tàctics.

Tinc una amiga colombiana que troba que Fajardo és massa intel·lectualista i professoral en un país on la política del driblatge agrada tant o més que aquí. Però la política necessita del pensament tant com de l’acció. Necessita principis rectors més que ideologies fortes com les que van dominar el segle XX. A Catalunya estem vivint les conseqüències de la violència policial i l’arbitrarietat governamental i judicial i, en canvi, seguim estancats en una manera de fer que s’assembla molt a les reaccions clàssiques de la vella política, quan s’admirava els polítics astuts que sabien fer giragonses inesperades davant l’enganxifós marcatge de l’adversari. Però no tothom és Messi o Iniesta, que en un pam de terreny es passen la pilota d’un peu a l’altre com si res. Som en un canvi de rasant el punt d’intersecció del qual és molt i molt alt. Infranquejable, de moment.