Educada com un nen

Volia jugar a futbol, i a bàsquet. Qualsevol esport en què es pogués córrer, i si hi havia pilota, molt millor. Amb sis, set o vuit anys, el primer que preguntava a la mare els dilluns al matí eren els resultats del Palamós, que llavors gaudia de la seva època daurada. El pare va haver de recórrer tota la comarca buscant un equip de futbol on la nena pogués donar puntades de peu. Va ser impossible. A mitjans dels vuitanta això que les noies juguessin a futbol no s’estilava. Així que va continuar fent ballet durant anys. Però no, ella continuava pensant en esports “de debò”. La dèria del bàsquet li va venir de més gran i quan va aconseguir jugar en un equip de nenes, el club va decidir eliminar els equips femenins. Durant un any ella i una altra es van entrenar amb nois. Tres dies a la setmana. I no es van cansar. I van reivindicar el dret que tenien de jugar en aquella pista de bàsquet igual que els seus companys nens, encara que no tinguessin el premi de jugar el partit del cap de setmana. Potser els entrenadors es van pensar que es cansarien i ho abandonarien de bon començament. No em vaig cansar llavors, amb 12 o 13 anys, ni em cansaré ara de reivindicar la igualtat, en l’esport, a la feina i a casa. És per això que avui m’adhereixo a la vaga feminista, igual que moltes dones d’aquest diari, que fan que aquestes pàgines siguin possibles. I també la reivindico perquè cap nena es quedi sense equip de futbol ni de bàsquet, i també perquè un nen pugui fer ballet.