Androide Llarena

En un moment de l’entrevista a Carles Puigdemont publicada ahir per aquest diari, el president admet al director d’El Punt Avui, Xevi Xirgo, que tot i l’exercici de responsabilitat que representa mantenir cada dia la legitimitat del govern català a l’exili belga, no pot evitar moments de feblesa emocional. “Som humans, no som robots, les injustícies ens afecten”, afirma Puigdemont, i és lògic per tant que des d’aquesta condició humana els moments de fortalesa es combinin amb els d’abatiment. És justament una de les qualitats que han fonamentat la bona imatge que els catalans en tenen, de Puigdemont, el president per sorpresa. La gent vol lideratges sòlids que imprimeixin caràcter a l’èpica política però, alhora, en valora precisament això: que es comportin com es comporten les persones normals, que siguin propers i que no oblidin que el cotxe oficial és un luxe temporal. Malgrat la duresa del viatge personal i polític que ha iniciat, Puigdemont manté intacta aquesta habilitat comunicadora, segurament perquè hi ha qualitats que no s’ensinistren ni es fingeixen. Quan vam saber que va esquivar el setge policial canviant de cotxe sota un pont; que va saber triar el destí més incòmode per al govern espanyol i contractar l’advocat més adequat; quan ens van explicar que el cercaven als maleters i als avions privats o quan l’hem vist increpat per trinxeraires que no el veien capaç de besar la bandera espanyola, cada vegada que hem conegut nous episodis, ens hem imaginat a nosaltres mateixos en situacions tan extremes. Difícilment hauríem estat capaços de tenir la mateixa determinació, menys encara de contenir el mal humor que sens dubte t’ha de provocar tanta justícia polititzada i tanta catalanofòbia desfermada. “Als que no ens representem només a nosaltres, ens toca fer bona cara”, afegeix en un altre moment de l’entrevista. És l’altre punt fort d’aquest home que ha seduït propis i estranys, que fins i tot des de la distància ideològica agraeixen el to de totes i cadascuna de les aparicions públiques que fa. En canvi, a l’altre costat hi tenim el jutge Llarena, que escriu les resolucions amb la mateixa fredor mecànica d’un androide.