Els reptes del mecenatge

Quan al convulsiu curs 1976-77 vaig entrar a la Facultat de Ciències de la Informació, la carrera estava dividida en periodisme i publicitat. Al meu curs només hi havia un alumne que volia fer publicitat. Els prejudicis de l’època i de l’edat em feien veure aquell xicot com un venut al capital. Voler promoure el consumisme i manipular la gent. La resta d’alumnes consideràvem que estudiar periodisme era lluitar per la veritat i la llibertat, i fer publicitat, vendre’s al sistema. Aquests prejudicis els portava dins del sarró quan vaig poder entrar a la redacció d’un diari. El meu treball era la informació artística i m’agafava coïssor a tot el cos si em recordaven que determinada exposició tenia un patrocinador. Em semblava anacrònica la foto del mecenes, amb camisa amb botons de puny, al costat de l’artista amb sandàlies i arracada.

El temps em va fer adonar que el mecenatge sempre ha estat un motor de la cultura i allò que em semblava una heretgia ara més que mai és una necessitat. La setmana passada hi va haver una trobada de gent de l’empresa, dels mitjans de comunicació i de les institucions culturals promoguda per la Fundació Catalunya Cultura per parlar de la recerca de noves fórmules de mecenatge. És clar que la cultura s’està ofegant per la manca de recursos que, com s’ha vist, ja no poden ser només provinents de la subvenció de l’Estat o de posar el logo d’una empresa. Les transformacions socials, en les quals s’inscriuen els canvis culturals i empresarials, demanen estructurar noves relacions. L’empresa necessita la cultura, i no només com una operació d’imatge, sinó també com a part del seu procés productiu. Hem de posar fi a la tenebrosa realitat que només la investigació militar aporta innovacions en el món civil. Ara, l’exploració creativa també pot ajudar la indústria a explorar nous camins. La cultura, sense perdre essències, ha de crear vincles amb el món empresarial. Cal imaginació i superar prejudicis.