opinió
El crit de les amazones
Veient els milions de dones manifestant-se en un moviment mundial de reivindicació gairebé general dels drets de la dona, de la igualtat de sexes, de la legislació injusta i discriminatòria, oblidant-los, de la parcialitat de països que s’autoconsideren igualitaris, de... i d’una llarga llista de reivindicacions moltes d’elles inversemblants, les que un creia que en països que s’anomenen civilitzats ja no existien, un creu en veure-ho i sentir-ho, que, del mite grec de les amazones guerreres, encara en queden moltes sense cavalcadura, amb una càrrega de greuges impressionant. M’he entretingut repassant bona part del dial i he sentit coses penoses, tristes, vergonyoses, no pas de països africans o centre i sud-americans, sinó de la casa del costat. Vagi un exemple.
Una infermera d’una organització mèdica prou coneguda, ocupada a l’administració i direcció –fet que li dona ocasió d’assabentar-se del que passa i del que no hauria de passar–, des del lloc de treball, dijous, mentre als carrers dones de totes les edats i condicions protestaven o bé cantaven improvisades cançons amb lletres de tots colors, ella, amb veu potent i una bona dosi de ràbia, va parlar amb veu clara, criticant la seva empresa, personal directiu, metges, etc., sense deixar ningú per verd, de les persecucions, favors sexuals a canvi de millores, discriminacions i retribucions vergonyoses a les dones. El periodista de TV no identificà prudentment el lloc i l’amazona, i si no era directe, fins i tot intentarien salvar el lloc de treball de la valenta. Jo no havia sentit mai res semblant. Aquest és un exemple trist i poc freqüent. L’actitud és realment un suïcidi laboral.
Passa que el Dia Mundial de la Dona Treballadora és totalment impossible de datar-lo adequat per tothom. En el cas de Catalunya, l’única cosa que ha tingut de bo és que ha trobat la gent entrenada per sortir al carrer, cantar, cridar, reclamar i el que sigui. Ara bé, pels altres aspectes laborals dubto que hi hagi cap mena de pensament o de pla per igualar les retribucions (calla boig!) amb les dels homes. Fa setmanes que ens van deixant anar a dosis païdores el drama de la capitalització de les pensions. Un, David de naixement, s’atreveix com el col·lega històric a profetitzar: “No arribarem a l’estiu sense que ens hagin retallat les pensions d’un 20 a un 30%”, amb la qual cosa el problema de les dones reivindicadores, ni el recorden. Perdó, senyores. Tal com va tot, campi qui pugui.
Amb tants i importants fronts, el president Rajoy no para. El que ell vol és un president titella a la Generalitat i que mani en Millo, el qual ha demostrat que és un home d’una capacitat de disfressa notable. Amb Bèlgica tallaran la comunicació a tothora deixant-la a mínims i en Puigdemont acabarà fent mitja. Em voldria equivocar! Passa que no tindrem aquesta sort. Un ensuma de nas el drama: són molts anys d’aguantar de tot!