Vuits i nous
Miracle a la llibreria
Vaig a la llibreria Dòria i veig sobre una tauleta una màquina d’escriure. La Núria, la propietària, m’explica que la va rescatar d’un veí que l’anava a llençar. L’ha netejada i ha quedat com un objecte de fer bonic. Per un lloc de casa en tinc una de semblant. Me la va regalar la meva àvia per uns Reis o per un sant i és la causant que em dediqués a escriure. Després van arribar els ordinadors i l’afició se’m va reforçar. Sempre penso que si hagués hagut d’escriure a mà no hauria fet mai res. Em cansava. També, que si hagués continuat amb la màquina d’escriure l’afició se m’hauria estroncat. Soc un desastrós mecanògraf: trabuco les lletres, haig de corregir errors de picatge continuament. Amb la màquina d’escriure, gairebé totes les paraules estaven recobertes amb l’escaiola blanca aplicada amb un pinzell que suturava la trencadissa. Acabo d’escriure picatge en cursiva perquè el diccionari no l’accepta. Com s’indicaven les cursives escrivint a màquina? Subratllant? Un subratllat no és una cursiva. L’ordinador em fa ser net i polit i em resol la tipografia.
Recordo que vaig tenir la primera notícia dels ordinadors en una conferència celebrada a la Reial Acadèmia de Belles Lletres, lloc venerable situat a la Barcelona més arcaica, en un carreró sense sortida que es diu Bisbe Caçador. En va fer l’anunci Martí de Riquer, president llavors de l’entitat: “S’acosten unes màquines que revolucionaran l’escriptura.” Sentir parlar de revolucions i de noves escriptures a un historiador que semblava que hagués d’escriure a mà i amb lletra gòtica i que fos ell el Bisbe Caçador em va fer una gran impressió. Després vaig saber que Martí de Riquer es va llançar de cap a l’ordinador sense renunciar a la màquina d’escriure. Amb un redactava els textos i, amb l’altra, les notes de peu de pàgina.
Comento a la Núria la gran profusió d’editorials petites: “Avui editar un llibre no té cap complicació.” Els ordinadors han contribuït a la facilitat.
Uns dies després, torno a la Dòria. La màquina d’escriure segueix a lloc. Algú hi ha posat un paper i hi ha escrit alguna cosa. “Un nen. Va quedar admirat: «Un ordinador que escriu i imprimeix a la vegada...»” Per donar continuïtat a la rialla m’expliquen que un altre nen que anava acompanyat de la seva àvia, nen de mòbil i WhatsApp com tots, els va anunciar que se n’anava a París amb ella. “Envia’ns una postal.” “Què és una postal?” “L’àvia t’ho explicarà.” Al cap d’unes setmanes, àvia i nen van tornar a la llibreria. La postal era en un suro, subjectada amb una xinxeta. El nen, que l’havia escrita a mà i que després d’enganxar-hi un adhesiu comprat en un estanc l’havia dipositada a la ranura d’una columna a la intempèrie, va exclamar: “Això és un miracle.”