La pols de l'immobilisme

És una coneguda teoria del neoconservadorisme que l'Estat ha de ser rigorós, profund i estret, és a dir, ha d'intervenir en poques qüestions, quant menys millor, però allò que faci ha de ser fet amb neutralitat –tots els ciutadans són iguals i tenen els mateixos drets–, amb eficàcia –és a dir, ben fet– i amb eficiència –és a dir, amb cost reduït.

No hi pot haver Estat si no hi ha seguretat pública, moneda estable, justícia que faci complir la llei i seguretat jurídica que protegeixi els drets adquirits. En essència defensen els neoconservadors que l'Estat ha de permetre i protegir el lliure funcionament del mercat i no intervenir en res que des de la iniciativa privada es pugui fer, perquè són les empreses i les institucions privades, més que els poders públics, les que realitzen amb major eficàcia la majoria dels projectes i accions, des de l'educació a la recerca, el transport o les infraestructures, que les modernes societats necessiten.

Compara Fukuyama exemples extrems: Egipte i els EUA. L'Estat egipci està molt més present a la societat que el dels EUA, que deixa a la iniciativa privada molts serveis que aquell intenta cobrir amb grans deficiències.

Hi ha menys seguretat social o sanitat pública als EUA que a Egipte, però aquesta no funciona, està insuficientment dotada i és corrupta, i aquella, en les àrees en què existeix és generalment eficaç.

Aquesta teoria porta els neoconservadors a defensar la intervenció de l'Estat només en aquells camps que de cap manera no poden ser coberts per la iniciativa privada, tals com la seguretat, la justícia o l'exèrcit. Suposa, doncs, la renúncia a la utilització dels impostos com a eina bàsica per al repartiment de la riquesa i la compensació, via administració pública, de les injustícies inherents al mercat i a la competència.

Aquest paradigma és discutible en la seva extensió, però resulta eficaç com a contrapunt de la socialdemocràcia que s'ha desenvolupat a Europa en l'últim segle i ha arribat a extrems que qüestionen la seva utilitat i afebleixen la seva raó de ser.

Les comunitats autònomes i l'Estat publiquen cada any a Espanya 750.000 pàgines de butlletí oficial, i la UE 1.300.000, i això significa inevitablement que estem sotmesos a un munt de lleis i reglaments, que erosionen la lliure iniciativa i la capacitat emprenedora de la nostra societat. Tenim òrgans legislatius sobreposats en quatre nivells: EU, govern central, comunitat autònoma i municipi. Tots són necessaris, però no són sostenibles si no es delimiten els àmbits d'actuació i es coordinen entre si. Quan les organitzacions i sistemes es compliquen en excés s'acaba dedicant més esforç a resoldre conflictes interns que a avançar amb claredat cap al futur.

El bosc d'una legislació i reglamentació excessiva ens ha portat a una situació on es constata que ja no sabem què és l'important perquè la societat es desenvolupi, les empreses competeixin, l'esforç tingui retorn i, en definitiva, les persones puguin ser lliures i suportin les conseqüències de les seves accions, és a dir, tinguin les mateixes oportunitats i no siguin igualitàries en els resultats si són diferents en les accions.