El banc del si no fos

L’Ajuntament de Palma té el domicili en un edifici barroc de la plaça de Cort. Llegeixo que va ser construït entre 1649 i 1680. Ritme raonable. La municipalitat devia anar grassa de diners. Els arquitectes, Pere Bauçà, Miquel Oliver i Bartomeu Calfat, duen noms indubtablement mallorquins. Al davant, plantada enmig de la plaça, hi ha una olivera que sembla de la mateixa factura arquitectònica i que si no té mil anys els supera. “Arbre centenari,/amorós pontava la soca torçuda,/perquè sense ajuda/ poguéssim pujar-hi”, deia d’una altra olivera Joan Alcover en l’elegia impressionant que comença així: “Faune mutilat,/brollador eixut,/jardí desolat/ de ma joventut...”

Els nens no poden pujar a “la soca torçuda” de l’olivera de la plaça de Cort. Una petita protecció impedeix fins i tot tocar-la. En canvi, l’edifici de l’ajuntament... El barroc és normalment imposant i, quan vol, agressiu. No és de fer amics. El barroc de l’ajuntament de Palma desmenteix la normativa. El voladís de la teulada convida el vianant a refugiar-s’hi quan plou. Amb pocs efectes pràctics, suposo, perquè la visera és molt amunt, però la intenció acollidora hi és. Al carrer, on hi hauria d’haver la porta d’entrada, hi ha un gran finestral amb un banc molt llarg de pedra per seure-hi. No hi ha porta principal. Les autoritats, quan ingressen al seu lloc de feina, ho fan per dues de laterals, no gaire altes i desproveïdes de qualsevol arc majestàtic. A la façana de l’ajuntament de Palma la prioritat la tenen els ciutadans. Sempre hi ha gent asseguda al banc. Si els governants del XVII impulsors de l’edifici no van censurar l’acudit dels arquitectes és que devien tenir unes idees clares sobre el paper dels servits i dels servidors. Una petita llum democràtica, d’una democràcia molt avant la lettre, s’intueix.

En diuen el banc del “si no fos”. A cada poble n’hi ha un, només que a Palma està institucionalitzat: el banc on es reuneix la gent d’edat per lamentar-se: “Si no fos pel reuma...”, “Si no fos que no hi veig...”, “Si no fos aquesta cama...” Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut...

Cap a les nou del vespre, baixant pel carrer de Colom en direcció a la plaça de Cort, vaig sentir un cor que entonava El cant dels ocells. Cançons de Nadal, en aquesta època? En el banc del si no fos s’havia reunit un grup d’unes cinquanta persones. Vaig escoltar la lletra: l’havien canviada. Després van interpretar La presó de Lleida, també amb una altra lletra. “Venim cada dijous. Cantem per reclamar que els presos polítics catalans siguin alliberats i per la democràcia.” Jo he vingut a Palma per assistir a la incineració de Toni Artigues, divulgador dels poetes catalans i activista cultural i polític. Si no fos per ell i tants balears...