Cosir i descosir

Per ser país, primer has de ser comunitat. N’estic convençut. I aquesta és una lliçó que els partits secessionistes hauran d’aplicar-se. Amb els líders a l’exili i a la presó, amb les institucions retorçades i amb la democràcia sota mínims, podem ser comprensius amb moltes de les coses que no s’estan fent bé. Tanmateix, el context no ens pot fer oblidar una de les prioritats del futur govern: la de cosir el país. Més enllà de culpes i de culpables. Aquesta és una tasca que haurà de caure principalment sobre el govern, però no només sobre ell.

Algun esforç haurem de demanar al bàndol portador del sentit comú, del realisme, que parla de saturar i de cosir com si la cosa no anés amb ell. Als que riuen amb Tabàrnia i als que la seva manera de cosir Espanya és descosir Catalunya. Hi estan disposats? Proposo una idea en aquest sentit: recuperar l’espai de diàleg entre catalans. Sobretot entre nosaltres. Posar sobre la taula el que ens fa mal. El què i el com. Parlar de tot. Del que va passar el 6 i el 7 de setembre. Però també l’1 d’octubre. I el 3. I el 27.

I aquí espero que puguem compartir una diagnosi d’inici: que una meitat de Catalunya ja fa molt de temps que va deixar d’existir per a l’Estat espanyol. Expulsada del que els filòsofs en dirien la comunitat de diàleg. I, és clar, amb un fantasma costa de parlar. A la judicatura, als partidaris del dret a decidir, se’ls va assenyalar, apuntar i apartar. Recordem aquí el malaurat fiscal Rodríguez Sol; l’escarni públic exercit sobre els jutges sobiranistes; o l’expulsió del jutge Vidal. En paral·lel va venir l’expulsió del sobiranisme del marc audiovisual espanyol. Manifestacions que no existien. Raons que no se sentien. Debats que no es podien fer. Per no haver-hi, ni tan sols va existir la sang als caps. El comitè de treballadors de TVE ha deixat algunes perles per escrit que passaran a la història.

Parlem també de la purga del sobiranisme a la premsa de casa. Un exercici interessant seria comparar la línia editorial durant el temps de l’editorial conjunt per La dignitat de Catalunya i la d’ara. Dignitat, subratllo. Si anem més enllà, el paper d’El País i dels anomenats progressistes en aquesta crisi també és il·lustratiu. Per no parlar del discurs del monarca. Tots ells destinats a reblar el clau del taüt fet de silenci sobre el qual s’edificaria el 155. Ves per on. Descosir per cosir.

Amb la mateixa tranquil·litat que uns empresaris alemanys poden dir que voten per posar a la presó els qui no pensen com ells, jo puc dir que voto des de la convicció que l’Estat plurinacional i harmoniós que alguns desitgen és una ficció. Ara bé, si situem el debat actual en la necessitat compartida de cosir el nostre teixit social no deixin de preguntar als que assenyalen amb el ditet: què penses fer tu per acomplir-lo? Jo m’afegeixo al propòsit però, les cartes, les haurem d’ensenyar tots.