El somni

Va haver-hi un temps que un dels somnis de molts dels nostres avantpassats era poder menjar carn dos cops per setmana. N’hi havia, però, molts d’altres que no ho concretaven tant. Somiaven poder menjar, què trobarien al plat era un detall secundari. És com una persona del nostre temps que visqui amb el somni de ser ministre. Hauria de tenir molt ben assegurat el càrrec per voler discutir el ministeri. Sí que n’hi deu haver que no acceptarien mai ser ministres d’interior podent ser-ho d’ultramar, però el cas és que la majoria s’adapten. Per sort avui, llevat d’algunes potències secundàries com França, de ministeris d’ultramar ja no en queden. No n’hi ha naturalment en els països seriosos com Catalunya o Espanya. Concretem. A Espanya, els candidats d’avui somien dirigir el Ministerio de la Presidencia y para las Administraciones Territoriales. I si no volen que els canviïn les Administraciones és perquè han viscut sempre amb el convenciment que són els altres qui han d’adaptar-se. També per això, com ja és ben sabut a Catalunya ens adaptem millor. La història, a més, ens va a favor: no tenim ministeris, sinó conselleries. Com aquells nostres avantpassats que somiaven menjar carn, durant temps molts catalans hem viscut pensant que les conselleries era la nostra manera d’anomenar els ministeris. El 155 ha tingut, diguem-ne, la virtut de fer-nos entendre que havíem tirat pel broc gros. Somnis de rics. D’ençà que ens han amorrat a terra, els membres de la tribu amb més capacitats per adaptar-se ens diuen que, si no ens afanyem a tornar a ser els subordinats superiors de les conselleries, hi ha el perill que perdem fins i tot el plat. Fa uns dies, un d’aquells membres més destacats va presentar un llibre. No va amagar que li agradaria continuar fent política. Entesos, Santi. Qualsevol conselleria?