El relat

El gran repte actual és acla­rir-nos sobre allà on som. Per això, cir­cu­len diver­sos relats sobre el què i el com sor­tir-ne. En el soroll domi­nant, el relat més cri­da­ner i que sem­bla que s’imposa a les xar­xes és el que no fa cap cor­recció sobre el dis­curs d’abans de l’1 d’octu­bre. Els qui assa­gen relats alter­na­tius, per ara, no reïxen a expli­ci­tar-los prou, de manera que han d’aguan­tar una allau de crítiques sectàries que no fan gens de bé a la lluita per la democràcia que ens espera. M’aven­turo, doncs, a fer el meu relat.

Veig qua­tre moments de la història cata­lana recent en clau d’estratègies de con­flicte. El pri­mer: 1970-1978, carac­te­rit­zat per una guerra de movi­ments. L’opo­sició democràtica porta la ini­ci­a­tiva (espe­ci­al­ment a Cata­lu­nya) i plan­teja una rup­tura democràtica. El pacte de la majo­ria de l’opo­sició amb el fran­quisme, frena en sec i imposa la reforma. El segon: 1979-2000, on l’afer­ma­ment del règim de la tran­sició obliga a una guerra de posi­ci­ons. D’una banda es des­ple­guen, pas a pas, ele­ments de demo­cra­tit­zació, d’auto­no­mia i d’estat del benes­tar. De l’altra, l’Estat apro­fita qual­se­vol cir­cumstància per recen­tra­lit­zar, també pas a pas, i apli­car polítiques que facin retro­ce­dir els avenços acon­se­guits en l’ante­rior guerra de movi­ments. Les esme­nes per­de­do­res de Fraga a la Cons­ti­tució del 78 esde­ve­nen així pro­grama del PP i de FAES; i aca­ben inte­ri­o­rit­za­des per tot l’Estat: la casta oligàrquica i burocràtica i la Santíssima Tri­ni­tat de poders.

El Ter­cer: 2000-2017, viu nova guerra de movi­ments. El PP d’Aznar, enva­len­tit, vol acce­le­rar el procés de rear­ma­ment de l’apa­rell cen­tral i de rein­ter­pre­tació de la Cons­ti­tució; i a Cata­lu­nya, cons­ci­ents de la liqui­dació agònica de l’auto­go­vern, es fa un movi­ment fort, amb suport de més del 80% del Par­la­ment: la pro­posta d’Esta­tut fede­ral. Al qual segueix l’altre movi­ment sentència del TC liqui­da­dora del pacte cons­ti­tu­ent. I a la vegada onada per l’auto­de­ter­mi­nació i la inde­pendència fins l’u d’octu­bre. Fa 18 anys que hi ha movi­ments de cava­lle­ria en amb­dues direc­ci­ons. L’Estat des­bo­cat i la gent de Cata­lu­nya recu­pe­rant un pro­grama de rup­tura que alhora és de règim i d’Estat.

El Quart: 2017-20?? A diferència del període 76-78, en aquest moments la Casta no té cap intenció de nego­ciar res i opta per la via de la terra cre­mada. Això que d’una banda ajuda a fer pujar l’inde­pen­den­tisme des de les cotes d’un sol dígit fins al 50%, encara no dona prou força per der­ro­tar la via poli­cial-judi­cial i con­fis­ca­dora que ha emprès l’Estat, amb el suport de la UE. I aquesta anàlisi dar­rera és la que no està com­par­tida en aquests moments pel con­junt del movi­ment repu­blicà. Una part del movi­ment amb Junts per Cata­lu­nya al davant viuen encara en una fase de guerra de movi­ments, sense ado­nar-se que la cava­lle­ria està esgo­tada, que cal refer trin­xe­res, recu­pe­rar cotes, curar les feri­des i pro­moure l’ampli­ació del gruix de les pròpies files i el crei­xe­ment dels ali­ats interns i externs.

Tota la gent que ha pres posició a favor de la República cata­lana té clar que calia rea­lit­zar el referèndum. Ara bé, no hi ha gens d’acord en què s’havia de fer després i en què s’ha de fer des d’ara. I alguns, amb bona fe i moral­ment dol­guts amb el que passa, i d’altres, més maquiavèl·lics, pen­sant en guanys par­ti­dis­tes a curt ter­mini, només con­ti­nuen pro­cla­mant la con­tinuïtat de la guerra de movi­ments amb la cava­lle­ria llançada, sense ava­luar on és la part feble del front, les esquer­des que s’estan pro­duint en la rere­guarda i el nom­bre de ferits de la bata­lla ante­rior. Aquesta posició pot ser legítima men­tre no sigui expres­sada amb virulència con­tra la resta de com­po­nents del que se suposa que hauríem d’estar al mateix bàndol. Però s’arriba a lle­gir al Twit­ter una cosa com: “Bai­xes en la lluita per la República: ERC (Amb un pres que es pen­sava que no ani­ria a presó); PDe­CAT; Òmnium; AMI (Asso­ci­ació Muni­ci­pis Inde­pendència). Ens que­den: Puig­de­mont, JxCAT i CUP. I el Poble Català ni hi és, ni se l’espera.”

Com res­po­nia un altre tui­taire irònica­ment: “N’hi ha que pen­sen que l’única cosa que atura la República Cata­lana és que a alguns dels nos­tres els fal­ten pebrots o són uns traïdors. El fet que la mei­tat de la població cata­lana no ho vegi clar i que tin­guem un Estat en con­tra, amb el suport de la UE, no és cap pro­blema. Diuen: no volem tor­nar a l’auto­no­mia. Per això mani­o­brem perquè s’hagin de tor­nar a fer elec­ci­ons autonòmiques. On farem cam­pa­nya con­tra covards i traïdors auto­no­mis­tes. I tin­drem més escons al Par­la­ment autonòmic. I com que no hi haurà majo­ria inde­pen­den­tista, tor­na­rem a l’auto­no­mia; però legítima­ment i amb més dipu­tats.” Quan l’Estat que sem­bla tan omni­po­tent està pre­sen­tant fis­su­res i frac­tu­res, no es tracta pot­ser de posar-nos d’acord per on esquer­dar-lo a ell en comp­tes d’esquer­dar-nos nosal­tres? Com deia Oriol Jun­que­ras en el seu recent arti­cle amb Marta Rovira: “ El que ja no tor­narà és l’auto­no­misme, a menys que en lloc de sumar com­pli­ci­tats les reduïm. El camí més ràpid per tor­nar a l’auto­no­misme és tor­nar a ser una mino­ria soro­llosa.” O bé el que recor­dava sovint Joan Puig­cercós: “El prin­ci­pal ene­mic de la Cata­lu­nya lliure és la Cata­lu­nya pura.”