El segle de la marmota

Aquest Sant Jordi surt a la venda Inqui­sició i decadència (Libro­oks), a on Jordi Bil­beny ana­litza, de forma pro­fun­da­ment docu­men­tada, un punt d’inflexió històric molt intri­gant: el punt a on la cul­tura escrita cata­lana, lla­vors al seu apo­geu, poc menys que des­a­pa­reix, i a on la cul­tura escrita cas­te­llana, fins lla­vors pràcti­ca­ment ine­xis­tent, s’enlaira com un coet, i tot, en gai­rebé vint anys. Com és pos­si­ble això?

L’any 1502 els Reis Catòlics pro­mul­guen la Pragmàtica de 1502, que obli­gava tot impres­sor a sol·lici­tar a les auto­ri­tats una llicència abans de publi­car qual­se­vol lli­bre, intro­duint així la cen­sura prèvia: els lli­bres que no com­plei­xin les con­di­ci­ons vol­gu­des per les auto­ri­tats, sim­ple­ment no rebran llicència i no podran ser edi­tats ni impre­sos. I els que s’impri­mei­xin sense llicència “seran cre­mats a la plaça”. Més enda­vant, aques­tes penes es reforçaran molt: mort, pèrdua de béns i des­ter­ra­ment per­petu. Els inqui­si­dors són exhor­tats cons­tant­ment per a que visi­tin lli­bre­ries i imprem­tes, men­tre es for­mu­len nom­brosíssi­mes quei­xes per dipu­tats i con­se­llers cata­lans que els pro­ce­di­ments de la Inqui­sició van “con­tra les lli­ber­tats” dels reg­nes; de “l’abús que els inqui­si­dors feien de les atri­bu­ci­ons de llur ofici” i, final­ment, que “es posa­ven en afers que no eren de llur com­petència”. Abans de la Pragmàtica, les pro­por­ci­ons de lli­bres publi­cats a València són 46% català, 49% llatí i 4% cas­tellà. Després de la Pragmàtica, seran 13% català, 29% llatí i 58% cas­tellà.

El lli­bre aporta mul­ti­tud d’exem­ples que aquí no podem cobrir: crema de lli­bres i bíblies en català; bíblies per­se­gui­des en català però auto­rit­za­des en cas­tellà; lli­bres d’història que han de ser rees­crits; autors que veuen el seu nom suplan­tat a les seves obres; ordres expres­ses de publi­car en cas­tellà; rea­li­tats dis­tor­si­o­na­des; por de la repressió; por d’escriure i publi­car; des­a­pa­rició d’ori­gi­nals en català dels quals només que­den ulte­ri­ors edi­ci­ons en cas­tellà; etc.

Tri­bu­nals que no fan cas de la lega­li­tat i que exce­dei­xen les seves com­petències; repressió del pen­sa­ment dis­si­dent; cen­sura; dis­torsió de la rea­li­tat; segrest de lli­bres; des­ter­ra­ment; presó... Tot això, ben dis­sor­ta­da­ment, podria ser extret de les pàgines dels dia­ris d’avui, però ens arriba, fort i clar, de fa cinc-cents anys. Davant d’aquesta evidència, o cre­iem que són dos epi­so­dis incon­ne­xos de la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya que, de forma gai­rebé esgla­ia­dora, són pràcti­ca­ment idèntics en el fons i en les for­mes, o ente­nem que només són dues mani­fes­ta­ci­ons d’un mateix patró de con­ducta que s’ha man­tin­gut imper­tor­ba­ble a través dels segles. Jo, per­so­nal­ment, no tinc cap dubte que es tracta d’un autèntic no dia, sinó segle, de la mar­mota, a on som forçats a reviure cons­tant­ment les matei­xes agres­si­ons, humi­li­ació i sofri­ment.