Lluita inèdita

Durant tres dies hi ha hagut a la plaça de més amunt activitats en favor de l’alliberament dels presos, del retorn dels exiliats, de la democràcia. Els organitzadors han muntat dues cel·les de presó perquè els vianants hi entressin i veiessin el món entre reixes. Una ximpleria? Un acte d’imaginació que combina la tragèdia amb el bon humor. Des de dos empostissats s’han cantat cançons a cor o en solitari, a cappella o amb música. Algunes cançons eren tradicionals, amb la lletra adaptada a la situació. Qui és l’autor de les alteracions? Genís Mayola n’és un, però n’hi ha d’haver més. S’han recitat poesies, s’han fet discursos... Pastisseries i pizzeries del veïnat i de més lluny han mantingut els actuants i els assistents alimentats. A la nit, personal voluntari s’ha rellevat perquè ningú malmetés el material. M’hi he deixat caure de tant en tant. Des de casa, ho sentit de lluny.

La repressió de l’independentisme ha generat formes de protesta inèdites. Això no s’havia vist mai. No s’havia vist en dictadura, quan hi havia uns altres presos, perquè estava prohibit, ni en democràcia, perquè no hi havia hagut motius tan poderosos. Després hi ha els llaços grocs que la gent es posa a la solapa. Se’n veuen al mercat, al tren, al cine... Alguns que els porten són increpats. També ho poden ser els “sediciosos” i “tumultuaris” de la plaça. No hi fa res: segueixen endavant amb el llaç, les cançons i la presó escenogràfica. M’expliquen que dos amics van agafar el cotxe i es van plantar a Sixena. Van escriure a terra “llibertat presos polítics” i van tornar. Una ximpleria? Una forma d’expressió en un lloc sensible. En podrien haver triat un altre però va ser aquest.

Em fa com pena –no sé si pena és la paraula– no trobar-me companys d’altres lluites en aquesta. Es pot estar en contra de la independència però no de la injustícia. Alguns ens havíem unit a ells quan eren víctimes de persecució sense que participéssim del tot del seu pensament polític. Fan cara d’amargs, fan cara de PP, de Ciutadans. Hi ha metamorfosis facials que no hauries dit mai. Es perden la lluita històrica d’ara. No surten de casa i no sortiran enlloc.

Assisteixo al concert de Roger Mas a L’Auditori. Les seves cançons no són combatives, però prèviament ha tingut la deferència d’anar a presentar el nou disc a Carles Puigdemont, a Bèlgica. A mig concert, abans de fer protagonista d’una cançó Francesc Pujols diu: “Els presos sortiran, els exiliats tornaran, ells no venceran perquè és impossible i un dia ho tindrem tot pagat.” L’Auditori retruny. Per aquest comentari els “companys d’altres lluites” prescindiran d’una de les millors veus i un dels millors músics de Catalunya o li faran mala cara? Pena també és la paraula.