Aquells poetes bojos

Era un local ple de fum i poesia desesperada en la Barcelona de principis dels 80. De fora semblava un establiment tancat i ben acomodat a la normativa municipal, però qui ho sabia entrava al portal del costat, enfilava un passadís brut i mal il·luminat, i picava una porta massissa. Un ull l’observava per l’espiell de la porta i, si tot era correcte, la porta s’obria i s’accedia a un meravellós infern de música estrident i alcohol, transvestits i macarrons, punkies i poetes de fanzín esbojarrats. Era el lloc preferit dels soldats americans de la Sisena Flota atracada al port de Barcelona per fer-se passar l’enyor d’alguna xicota abandonada en algun poblet de Michigan, de manera que sovint hi havia baralles i el poeta Carles Maria Sanuy havia hagut de sortir més d’una vegada cames ajudeu-me.

Aquest va ser un dels escenaris en què es va forjar com a poeta, en una Barcelona plena d’espais culturals en ebullició àcrata i salvatge, més negra i autèntica que l’oficialment celebrada movida madrileña. Carles Sanuy va compartir dilluns a la biblioteca pública de Lleida diverses confessions vitals i literàries dins del cicle Els 10 de..., en la qual els escriptors ponentins són obligats a explicar, sota l’amable inquisició de la periodista Anna Sàez, quines obres literàries els han marcat. El recorregut de Sanuy, que va defensar que l’autenticitat creativa obliga a barrejar vida i obra, no podia fer res més que entrellaçar biografia i lectures, experiències de vida i descobertes que fan cicatrius, com ara les dels germans Panero, Goytisolo, Carles Barral, i la bogeria d’intentar muntar a Lleida un festival literari independent, Mahalta, amb Carles Hac Mor. Era l’any 1986 i s’iniciava un llarg periple d’intents de festivals poètics a la capital de Ponent on sovint ha xocat l’energia creativa dels poetes locals amb la gasiveria de les administracions, reticents a donar gaires ales a allò que no controlen.

Sanuy acaba de guanyar el Ciutat de Palma amb L’ordre de les coses i és una de les veus més potents de la poesia catalana actual. Però costa de veure’l als grans cenacles nacionals. A la cultura feta des dels marges del país i la perifèria institucional li passa com a aquells locals bojos i clandestins de la Barcelona canalla: sembla que no hi ha ningú, però si piques la porta i mires què hi ha dins, estan bullint d’energia vitalista i bogeria creadora.