L’autogol

Hi ha una cosa que no em puc treure del cap quan escric aquest arti­cle sobre la no inves­ti­dura de Jordi Turull (gràcies, CUP). I és que pro­ba­ble­ment a la mateixa hora que vostè lle­geixi aques­tes línies, tran­quil·lament i pos­si­ble­ment tot fent un cafè, ell és a punt d’entrar al Suprem, o ja és a dins, espe­rant que un jutge deci­deixi el seu futur. En un país en què un jutge mana més que un Par­la­ment, és que aquest país té un pro­blema. Però vaja, no els volia pas par­lar d’això. Del que volia par­lar és de la coherència, la valen­tia i el con­ven­ci­ment de Turull en el ple d’ahir. Sabia que no sor­ti­ria inves­tit (gràcies, CUP), sabia que aquest matí seria a Madrid jugant-se el seu futur (ell i la resta de dipu­tats), i tot i això va aguan­tar ferm, tran­quil i serè. “Si hagués bus­cat la meva con­for­ta­bi­li­tat tin­dria menys mal­de­caps”, va dir, i va afe­gir que era a l’hemi­ci­cle “per hones­te­dat amb un mateix” i perquè “els dos altres can­di­dats no hi han pogut ser”. Pro­ba­ble­ment, sí, si Turull hagués sabut que seria inves­tit (gràcies, CUP) el to hau­ria estat dife­rent. I avui la imatge del pre­si­dent d’un govern aca­bat d’inves­tir i decla­rant davant d’un jutge que el pot enviar a presó hau­ria fet la volta al món. Però no. CUP style. El ple d’ahir s’havia de fer només per dig­ni­tat, i per demos­trar, com deia Sabrià (que no, Rovira, que no va fer de por­ta­veu), que a Cata­lu­nya s’imposa la democràcia i el Par­la­ment fa la feina tot i el 155. Però, no ens enga­nyem, ahir es res­pi­rava poca emoció. Gràcies a Lla­rena ens havien xiu­lat un penal a favor i no només no el vam ni llançar sinó que ens vam fer un auto­gol. Pot­ser per això, perquè el 155 i el Suprem pla­na­ven en l’ambi­ent, i perquè sabíem el resul­tat del par­tit abans de jugar-lo, té encara més valor que Turull hi fos i acabés el seu dis­curs envi­ant un mis­satge de tran­quil·litat i con­fiança. Cre­guin-me, ens caldrà. Ahir vam per­dre un par­tit, però ens queda lliga. No deixo de pen­sar, però, que Turull ahir no es merei­xia aquest resul­tat. Ni Turull ni pro­ba­ble­ment el país. I ara?, es pre­gun­ta­ran vostès. Doncs ara, res­pi­rin fondo. No sen­ten, allà al fons, una flaire d’elec­ci­ons?