Opinió

Vuits i nous

Línia de defensa

“Haurien d’haver triat un advocat antiindependentista de Madrid

“Joder, Pablito, no me seas tan riguroso con los independentistas que son unos niñatos con familia; catalufos, sí, pero ya suficientemente escarmentados.” “Pablito” és el jutge Pablo Llarena. El qui parla, l’advocat de Madrid a qui els encausats independentistes haurien d’haver confiat la defensa. No és que jo no tingui una admiració plena pels que han triat, però ja es veu que amb els cognoms que porten, la seva filiació barcelonina i el catalanisme que tots practiquen no podem anar gaire lluny. L’advocat que dic té 20 cognoms espanyols i un d’anglès, un bufet que ocupa quatre plantes a la Castellana, uns títols que no caben a les parets, un pare mutilat de guerra, un mòbil en connexió amb tots els membres del govern i de l’oposició i, a més, havia estat professor del jutge a la universitat. “No te creía yo tan severo, Pablito, coño.” Naturalment és contrari a ultrança a la independència, però un client és un client i alguna cosa en diu el codi deontològic de l’advocacia. Albert Boadella, perdonin, va triar d’advocat al consell de guerra per La torna un militar d’extrema dreta amb tants galons i tant rang que quan entrava a la sala els membres del tribunal s’havien d’aixecar, quadrar-se i saludar-lo. “Si te preocupa la prensa, ahora mismo llamo a Paco.” “Paco” és Francisco Marhuenda, director de La Razón. Si no és “Paco”, és l’editor d’El País, que tenia el pare falangista. “Si temes a la Soraya, la contacto.” Qui diu Soraya diu Mariano. Mentre Jaume Alonso-Cuevillas és al programa d’en Graset, els jutges, fiscals, advocats, governants i periodistes de Madrid són al Lhardy ingerint en perfecta comunió un cocido a tres vueltas. Abans, s’han abraçat amb aquelles percussions a l’esquena que se senten des d’Estremera i Soto del Real. Dic el Lhardy perquè no estic al cas dels restaurants de Madrid que ara es porten. Aquest és el problema d’origen en tot el procés: que, sobre la base de 40 anys d’autonomia, parem poc a Madrid i hem desaprès de conèixer-lo. Si hi anem, en fugim el mateix dia. A Madrid, s’hi ha d’entrar. “¿Hablas del comportamiento psicológico de los acusados? ¿Eres ahora loquero, Pablito?” “¿No los quieres siquiera en una cárcel catalana? No te creía yo separatista: ¿no es Cataluña España?

A Madrid hi havia la revista Triunfo i a Barcelona, Destino. Les multes i els segrestos més rigorosos sempre eren per a Destino, propietat d’un antic “català de Burgos”. Sempre és més fiable un espanyol d’esquerres que un català, per molt “de Burgos” que sigui. El director de La Codorniz havia militat a la División Azul. Si publicava un lleu acudit contra Franco li deien: “Qué cabronazo eres.” I aquí s’acabava tot. “Déjalos en mis manos, les leo la cartilla y verás como les pasa la tontería y las ganas de reincidir.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.