Jordi Tiñena

Moltes raons teníem divendres passat per tenir el cor trencat. El magistrat que ja tots sabem havia ordenat presó incondicional per a Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell; i Marta Rovira optava per marxar a l’estranger. Una altra puntada descosida –i ja en són moltes– en la costura de la democràcia. Anàvem tous i la notícia de la mort de l’escriptor i professor Jordi Tiñena, aquell mateix dia, ens va acabar d’ensorrar. El càncer s’emportava una de les veus literàries destacades, i la ciutat de Tarragona, on vivia, es quedava encongida. Càncer, sí. A un professional de les lletres com Tiñena no li agradava que els mitjans de comunicació arrosseguem el tractament eufemístic del càncer amb l’ús de l’expressió “llarga malaltia”, segons va apuntar en un dels capítols del llibre Creu-me, és possible. Afrontar el càncer amb optimisme, signat pel periodista Ricard Lahoz. El càncer s’ha endut un Tiñena que en els darrers anys deia que havia après a viure amb la incertesa. Fa tres anys vaig participar amb ell i amb l’escriptora Margarida Aritzeta en un debat organitzat per la revista Fet a Tarragona sobre el premi de narrativa Pin i Soler (que ell mateix va guanyar el 1998 amb Dies a la ciutat). Allà vam recordar la convocatòria de l’any 2003, quan el jurat va decidir concedir el guardó a l’escriptor Jaume Cabré per la novel·la Les veus del Pamano però que, arran d’una investigació d’aquest diari i de qui signa aquest article, finalment va haver de retirar. Vam adonar-nos que s’incomplien les bases del premi, perquè aquella obra ja tenia els drets d’edició compromesos amb Proa. Jordi Tiñena, que precisament era membre d’aquell jurat, deia anys més tard, en aquell debat, que no li haurien d’haver retirat el premi. Que lliurar-lo a Cabré hauria estat determinant per donar embranzida al Pin i Soler. Tiñena no parlava de legalitats (si li haguessin donat el premi es vulnerava la llei); parlava de dignitat. D’allò que no podem deixar perdre.