Beure’t

Bestiola ferida, em mostres la teva autoestima migrada, del tort que et suposa no haver llegit res des de la mort del teu pare. L’endemà et porto un llibre, el laboratori d’una escriptora. Per norma, la segona cervesa artesana a ple sol descorda els riures i atansa solituds. Passen coneixences per la rambla. Tenen la pressa als ulls. El cambrer de la terrassa no és un element més del paisatge. Per a nosaltres té nom, escriu rap i gasta un pentinat exquisit. Et ve al cap el cinema de Polanski: les faldilles, la taula rodona i les cadires de vímet, el llúpol, les olives trencades i les angules amb carxofes. Hi ha turistes d’arreu. Ciclistes anglesos. Avis francesos. Noies del nord. Però el teu far només enllumena tres rostres: el cambrer amb un nom que no li escau, el noi de les ulleres blaves que tens a menys de mig metre i tu amb aquests ulls pintats que ho cisellen tot en clau lírica. No saps viure d’altra manera. El teu temps no és el que marca el calendari merdós que tens a la cuina. A fora, els altres s’entrebanquen amb la urgència, ionquis del cavall de la rutina. El cambrer és clavat al músic Wladislav Szpilman, interpretat per un Adrien Brodi sensacional. El teu conversador podria ser Lord Byron, tempesta i desig, i tu t’abilles amb camises de vellut de milady al so de la magrana. Els cabells recollits de qualsevol manera i un cigarret als dits. Cauen algunes gotes, sembla. Somrius. L’escena rossola perquè és feta de vent. La màgia fa efecte. Ens bevem al sol acotxats per estones toves. En algun racó sona Domingo Astromántico dels Love of Lesbian. Pinto el teu cos nu dins el blau pregon de la meva cambra turquesa. La pressa mata.