No tot el PSC ha emmudit

La imatge dels diputats del PSC girant l’esquena als familiars dels presos polítics és realment esfereïdora. Probablement és una de les cares més amargues que han mostrat els socialistes d’ençà que l’Estat espanyol es dedica a empresonar persones per les seves idees polítiques. El mal de panxa, i sobretot de cor, que va provocar aquella escena tan colpidora serà difícil d’oblidar. Ara bé, es fa més necessari que mai tenir present que tant aquella imatge com les aliances prèvies entre el PSOE-PSC i el PP han fet despertar consciències dins el socialisme. Potser mai no havien estat adormides però ara no estan disposades a seguir callades. Que, d’acord, una gran majoria segueix emmudida, però gestos com el de l’alcalde de Granollers demanant als batlles del Vallès Oriental que se sumin al front per la democràcia proposat pel president del Parlament, o les mocions que el PSC està aprovant a diferents municipis com Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià de Besòs manifestant-se en contra d’aquests empresonaments (cadascú amb els seus matisos), tenen un valor gens menyspreable. I estic convençuda que poc a poc aniran afegint-s’hi noves veus que condemnaran en públic tot allò que ara condemnen en l’esfera privada. “Som uns covards”, em deia un socialista. Jo li vull respondre que admetre-ho ja és un acte de valentia, que la disciplina de partit pot arribar a ser traïdora i que, si més socialistes volen fer un pas endavant, mai no estaran sols.