Prou (2)

Mentre les coses segueixin igual, aquest articulista titularà igual el seu article, car els motius de l’article anterior es mantenen incòlumes. De fet, encara estan pitjor. I com que cada dia passen coses que emboliquen més i més aquest procés que va néixer in albis i inconscientment fa vuit anys, arran de la sentència sobre l’Estatut, cal una vegada i una altre prendre perspectiva àmplia del passat i mirar lluny cap al futur, tot sostenint el present sense fer cap més ximplesa (cosa que no passa, a criteri d’aquest articulista: dijous es van presentar al Parlament quatre disposicions merament declaratòries, buides i repetitives, sense cap possibilitat executiva, i el que és pitjor, sense cap ganes de possibilitat executiva).

El primer gran error dels dirigents d’aquest procés fou la fugida endavant del Sr. Mas. Unes setmanes abans ho donava tot pel concert econòmic. Unes setmanes després, posava termini a la independència: 18 mesos. Incomprensible i inadmissible. I tots sabem per què fugia endavant el Sr. Mas. Doncs bé, a hores d’ara és gairebé segur que ell no anirà a la presó. ERC no hagués hagut de pujar mai a aquest cavall suïcida.

Segon gran error: o referèndum o referèndum, proclamat pel president Puigdemont. Qui l’assessorà? Si l’Estat espanyol, o sigui Castella, no pot admetre ni en deliri el trencament del que per a ells és Espanya, com se li acut, davant la patologia greu que pateixen la majoria dels dits espanyols, llançar-se a un repte de sí o sí? És evident que els altres atacaran amb tot i no els importarà gens el mal fet. Puigdemont havia d’haver engegat els famosos 18 mesos a dida i havia d’haver començat una llarga i lenta campanya de consolidació nacional, seduint el votant no independentista i afermant l’independentisme tot creant les estructures d’estat sense aixecar sospites. Hi ha qui diu que financerament la Generalitat ja no era res i per tant no hi havia autonomia. I que els líders convergents es van llançar endavant per salvar el país. Ni cas. No només no han salvat el país, sinó que ens han dut a una tristesa i opressió insuportables. ERC també s’ha equivocat en això, greument. I no cal dir el maximalisme de les CUP.

Tercer gran error, relacionat amb el segon: quan un fiscal general d’un estat, i el rei mateix d’aquest estat, proclama que la unitat del país, Espanya, està per sobre de la llei (!!!!!), vol dir que la llei emana d’un concepte no democràtic i providencial. Vist això, no hi ha manera de queixar-se sobre el seu actual comportament: el seu deliri està per sobre de qualsevol justícia vertadera. Per tant, mai de mai es pot caure en mans de jutges així. Mai, ningú, hauria d’haver anat voluntàriament a la presó. Tots haurien de ser a l’exili. I tots en recerca i captura, i cada cop que incriminen algú o n’hi ha la sospita, cap a la Jonquera i amunt. Ni un pres hauríem de tenir, ni un.

Primer encert: tornar a la transversalitat del dret a decidir: el dret a un referèndum, com Escòcia. Ni més, ni menys. La resta, un error deplorable.