Camp de ferits

En un article de fa un parell d’anys, quan ja es veia venir que “el tenim pressa” de l’independentisme que professo no ens podia conduir a res de bo perquè no teníem prou força, vaig afirmar que al final, a l’hora de recollir els ferits, encara ens hauríem de refiar de Miquel Iceta, reducció i personificació del PSC. M’esperava una reacció contrària dels excitats, però cap no em va dir res. Potser perquè no em llegeixen, potser perquè em tenen per impossible, potser perquè m’han situat en la condició de patum. Potser perquè llavors Iceta no havia donat suport a l’article 155 dissolvent que desconeixíem. Vaig afegir un altre nom, en el servei d’ambulàncies: Josep Antoni Duran Lleida. Duran s’ha marginat amb agror a la sang de la política activa, i no podem, per ara, comptar amb el seu equip de transfusions. En canvi, han sorgit els Comuns. El seu líder al Parlament, Xavier Domènech, ha insistit dues o tres vegades des de la trona a formar un govern d’àmplia base o un govern amb amplis suports per poder administrar el país i ser eficaç davant l’agressivitat inusitada de la política espanyola i de l’Estat tot sencer. Miquel Iceta s’hi ha afegit, o hi ha coincidit. La reacció contra ell ha estat duríssima. S’ha d’entendre: el seu suport al 155 el desacredita per molt que n’hagués volgut impedir l’aplicació en les hores crítiques del 26 d’octubre, quan el president Puigdemont rumiava si convocar les eleccions que al vespre de l’endemà va acabar organitzant Mariano Rajoy després de destituir tot el govern. Iceta, polític brillant però contradictori i que no és capaç ni d’un gest de simpatia o solidaritat amb els familiars dels polítics col·legues seus empresonats, no pot esperar que l’independentisme accepti d’entrada la seva “mà estesa”. L’ha de fer purgar, és clar, i s’ha de sentir dir els retrets del seu antic coreligionari Ernest Maragall, ara situat a ERC. Però: fins quan? La unió de les forces catalanistes és més que aconsellable, i en política, ja se sap, no hi ha rancors que durin mil anys. “No estés eternamente enojado”, deia una antiga cançó de Setmana Santa adreçant-se a Déu. I avui és Pasqua.

Et giris per on et giris, tot és un camp de ferits: empresonats, exiliats, detinguts a cada hora, la Generalitat desactivada, els Mossos comanats des de Madrid... El president Puigdemont, tancat a la presó alemanya de Neumünster. “Münster” vol dir “monestir” però tot és monstruós. Els partidaris del “com pitjor, millor” poden estar contents i recomanar una major tensió de la corda. Uns altres som partidaris de la distensió, el diàleg i l’acord. Més presons i calvari, no. Si acord i diàleg no són possibles amb l’Estat embogit, que ho sigui entre nosaltres per estovar-lo, acumular força i reanimar el país. Bona Pasqua.