Cal passar l’equador

Som en un punt d’inflexió incon­tro­ver­ti­ble. No valen més volun­ta­ris­mes ni més audàcies ni més astúcies. Cal que tot­hom ho assu­meixi sense retard i que puguem recu­pe­rar el govern de la Gene­ra­li­tat i posar-nos a la feina. Cal pas­sar l’equa­dor, dei­xar enrere l’hemis­feri de les fabu­la­ci­ons i afron­tar el nou hemis­feri que tenim al davant, que no és el d’ahir, que ja no pot ser-ho, però que tam­poc no és la mate­ri­a­lit­zació de cap miratge, sinó la tos­suda i mal­mesa rea­li­tat de la qual cal par­tir.

No sabem si la justícia ale­ma­nya lliu­rarà l’expre­si­dent Puig­de­mont a la justícia espa­nyola amb totes les incul­pa­ci­ons ope­ra­ti­ves o només amb alguna d’elles. En aquest segon cas, cer­ta­ment, seria un cop impor­tant a les inter­lo­cutòries del jutge Lla­rena i a la insen­sata judi­ci­a­lit­zació de la política impul­sada pel govern Rajoy i denun­ci­ada per tan­tes veus. Pot­ser un pas deci­siu cap al final d’uns empre­so­na­ments “pre­ven­tius” que cos­ten d’enten­dre si no és amb ànim alliçona­dor o ven­ja­tiu.

Sigui com sigui, per­sis­tirà la crítica uni­ver­sal a la il·lega­li­tat de les lleis de des­con­nexió i de la DUI (tes­ti­mo­nial o no) i, doncs, la neces­si­tat urgent d’una recon­ducció de l’estratègia inde­pen­den­tista. Tant ERC com el PDe­CAT sem­blen, avui, prou dis­po­sats en aquesta direcció. La CUP, cohe­rent­ment amb la seva ide­o­lo­gia, es des­carta i se situa fora de la con­tingència, amb la mirada posada en el futur llunyà on tot sem­bla pos­si­ble. Espe­rem que l’entorn de Brus­sel·les, fins ahir mateix en una eufòria poc jus­ti­fi­cada, encaixi les nove­tats i s’avin­gui a ater­rar.

Si fos així, ja només que­da­rien entes­tats en la senda de la radi­ca­li­tat el govern del PP, un sec­tor de la judi­ca­tura que sem­bla tro­bar-s’hi bé, i la penya mediàtica i econòmica que ges­ti­cula a l’escalf de les mame­lles de l’Estat. Una radi­ca­li­tat que, des­proveïda del des­a­fi­a­ment inde­pen­den­tista, ha de resul­tar estre­pi­to­sa­ment des­a­fi­nada davant de la majo­ria d’obser­va­dors, i par­ti­cu­lar­ment dins del club euro­peu, com també entre bona part de la ciu­ta­da­nia espa­nyola, avui arros­se­gada en bona part per la reacció antiin­de­pen­den­tista i per l’ances­tral i res­sus­ci­tada lava men­ja­ca­ta­lans.

És l’hora de tor­nar, no a l’statu quo sense més, sinó a repa­rar els plats tren­cats. És a dir, a mas­si­llar les esquer­des comu­nitàries, a atu­rar l’espi­ral cen­tri­fu­ga­dora d’emo­ci­ons i de volun­tats, a con­fe­gir un relat inte­gra­dor sobre allò que ha pas­sat i sobre on som i on volem i podem anar. També a refer les ali­an­ces pos­si­bles amb les esquer­res espa­nyo­les, tan fructíferes en el pas­sat i avui atra­pa­des entre la paret demoscòpica i l’enves­tida del naci­o­na­lisme espa­nyol que hem con­tribuït a des­vet­llar. I, sobre­tot, a arti­cu­lar una res­posta rigo­rosa i forta de Cata­lu­nya enfront de la rup­tura del “pacte ter­ri­to­rial” que va com­por­tar la liqui­dació de l’Esta­tut refe­ren­dat pels cata­lans.

Seria una gran notícia que resultés pos­si­ble la for­mació d’un govern d’àmplia con­fluència com s’ha dema­nat des de les esquer­res cata­la­nes, un govern terapèutic, per a una reco­ma­na­ble con­va­lescència. A manca d’això, és ina­jor­na­ble la for­mació d’un govern inde­pen­den­tista –no en va aquest és el color que mos­tren la majo­ria dels escons–, dis­po­sat, però, a impul­sar una nova estratègia ja no uni­la­te­ral, sinó de diàleg i entesa amb altres for­ces del Par­la­ment i d’aliança amb les for­ces espa­nyo­les dis­po­sa­des a empren­dre les refor­mes ina­jor­na­bles.

Fa temps que podia haver-se arti­cu­lat una alter­na­tiva a l’actual govern del PP, dins de paràmetres refor­ma­dors, si s’hagues­sin pogut sumar els vots d’ERC i de la vella CDC, cosa ini­ma­gi­na­ble durant la seva fuga uni­la­te­ra­lista, perquè cap par­tit espa­nyol que aspirés a la cen­tra­li­tat no s’ho podia per­me­tre. El PSOE ho sabia, men­tre que Pode­mos ho ha hagut d’apren­dre. És hora de començar a desem­bar­ran­car, amb la política cata­lana, també la política espa­nyola. Hi ha molts plats tren­cats que ens afe­blei­xen, però també hi ha una força acu­mu­lada i una visi­bi­li­tat inter­na­ci­o­nal que ens són favo­ra­bles. Sem­pre que pas­sem, d’una vegada, l’equa­dor i ens dis­po­sem a vogar en l’hemis­feri del real.