L’estrella

Hi ha estrelles que són tan lluny que fa milions de milions d’anys que ja no existeixen. Ens n’arriba encara la llum, bo i que sigui a través d’un telescopi equipat fins i tot amb un observatori. Sabem, doncs, que van existir. He llegit que l’última que han descobert és a més de 14.000 milions d’anys de distància. I cada cop és més lluuuuuny. De moment, també és la més allunyada de totes, però, amb el telescopi adequat, aquesta estrella no discrimina ningú: il·lumina tothom que l’enfoca. En això, doncs, és diferent del diàleg de què parla el govern espanyol sobre el tema que els capfica més. El segueixen de molt a prop, però, vist des d’aquesta banda, la seva voluntat de diàleg és més inexistent que la llum de cap estrella. Ofuscats en la seva constitució, només saben dir: “Es que no se puede”. Alguns d’ells algunes vegades, suposo que per dissimular que no volen cap diàleg, argumenten que els que no ens movem som els partidaris de la independència de Catalunya. Però és tan poc així, que el dia que el govern de la Generalitat i el d’Espanya dialoguin serà vist com una victòria independentista. Des de fa uns anys i, sobretot, des de fa unes setmanes, l’independentisme del nostre temps tenia la il·lusió de pensar que aquest diàleg arribaria gràcies a les pressions dels governs europeus i especialment el d’Alemanya. Ho comencem a veure. I això, malgrat que el govern espanyol estigués disposat a comprar 50 avions de combat alemany. I deien que a extradir a Suïssa Hervé Falciani. El preu que han posat a canvi dels polítics que vam votar. Tant de bo aquells avions no fossin de combat i que, con els Alps, servissin al govern espanyol perquè els arribés la llum del diàleg i de la justícia. L’única llum que els pot il·luminar. No pas mantenir a la força una terra que no és seva.