Millorament i felicitat

L’associació que s’estableix des del transhumanisme entre felicitat i perfeccionament és discutible. Els prohoms d’aquest moviment cultural identifiquen la felicitat psicològica, el benestar emocional, amb la perfecció, la qual cosa equival a dir que, com més perfectes siguem en el terreny físic, cognitiu i social, més feliços serem.

La realitat mostra, però, que aquesta associació d’idees és la conseqüència d’una precipitació intel·lectual o bé d’una noció extremament reduccionista de la rica paraula felicitat o bé eudemonia. Per experiència, sabem que aquest cobejat estat de plenitud que anomenem felicitat no és, solament, una qüestió de perfecció genètica, sinó quelcom més profund, que pertany a un altre ordre de categories. Arthur Schopenhauer dedica un petit opuscle a la felicitat que porta com a títol L’art de ser feliç explicat en cinquanta regles. Cap de les pautes que ofereix el pensador de Danzig estan relacionades amb el perfeccionament físic o psíquic de la persona.

Ser millor en qualsevol aspecte de la vida humana pot conduir al reconeixement, a l’èxit social, però no, necessàriament, a la felicitat. Les relacions d’alteritat són irrellevants en el concepte de felicitat transhumanista i, no obstant això, l’experiència mostra que els més feliços no sempre són els millors en les seves respectives àrees, sinó els que se senten més estimats.

La tirania de la perfecció no condueix a un estat de felicitat, sinó a una lluita a mort contra les imperfeccions, a una obsessiva experimentació sobre un mateix. L’experiència mostra que les persones més felices són les que se senten estimades incondicionalment, independentment de les seves característiques. La millora biotecnològicament ens pot fer més rendibles, més eficients, més veloços, però la felicitat no té a veure amb aquestes qualitats.

Des del transhumanisme es preveu la possibilitat d’alterar, directament, el nostre estat de benestar psíquic tot emprant tecnologies que afecten la nostra memòria, els nostres estats d’humor o bé de disponibilitat. Es preveu la utilització de fàrmacs que ens permetin eliminar, selectivament, de la nostra memòria aquells records que provoquen en nosaltres un sofriment, però, a la vegada, consumir fàrmacs a fi de generar un estat de benestar, que tendeixin a reduir la intensitat de les reaccions, fent que les persones estiguin més tranquil·les i que experimentin una sensació de benestar.

Aquesta possibilitat d’alterar, modificar, suprimir o eliminar records no és irrellevant des del punt de vista filosòfic. La memòria és un ingredient fonamental de la identitat personal. Qui perd la memòria, perd la identitat, no sap qui és, ni d’on ha vingut, ni quines són les vicissituds que l’han fet ser com és. Les cicatrius visibles i les invisibles formen part de la pròpia identitat. Esborrar de la memòria certs episodis dolorosos del passat és una temptació que, segons els transhumanistes, està al nostre abast, però, cal recordar que, en fer-ho, no solament esborrem una crosta de la personalitat, sinó elements que configuren la nostra identitat narrativa, per dir-ho amb el termes de Paul Ricoeur (1913-2005).

Sense els vertaders records no hi pot haver justícia, sense memòria no hi pot haver perdó, ni reconciliació. La condició del perdó és la memòria. La desmemoria, selectivament articulada, allibera la persona de rancúnies, de ressentiments, de nostàlgies i de pors, també de remordiments, però, quan una persona s’ha alliberat de tot aquest feix negatiu del seu passat, ¿Segueix essent la mateixa persona?

L’esborrament dels records dolorosos, en el cas que sigui possible, tindrà com a conseqüència la dissolució de la identitat personal. Som, també, el que recordem. En la recerca de la felicitat, la memòria juga un paper decisiu, en la mesura en què permet discernir les decisions de futur a partir de les experiències del passat.