Catalunya, afer intern alemany

Llàstima que el socialdemòcrata alemany Martin Schulz, que posturejava amb lectures de Jaume Cabré i senyeres penjades al balcó de l’ajuntament on havia governat, renunciés a la cartera d’Afers Estrangers el febrer passat. Ara hauria tingut l’oportunitat de demostrar des del govern alemany tota aquella empatia cap a Catalunya que no va saber traduir en res quan va ser president del Parlament Europeu.

Catalunya ha passat de ser un presumpte afer intern espanyol a convertir-se en tot un afer intern alemany. La ministra de Justícia ha aplaudit l’alliberament de Carles Puigdemont. L’Estat espanyol, que encara s’està recuperant de la bufetada de l’Audiència de Schleswig-Holstein, ha descobert la separació de poders i el federalisme més enllà de les seves fronteres. Tots aquests menysteniments del PP al tribunal alemany pel fet de ser regional i per haver esmenat la plana a tot un Tribunal Suprem espanyol generen vergonya aliena. Què deuen pensar els tres jutges de Schleswig-Holstein quan senten Xavier García Albiol menyspreant-los? Què deu pensar el govern alemany quan Federico Jiménez Losantos fantasieja amb explosions a les cerveseries alemanyes? I quan llegeix les piulades de celebració per l’atropellament mortal a Münster fetes per l’expresident de Societat Civil Catalana, premiada pel Parlament Europeu? Espanya exporta les seves fòbies, no ho pot evitar. La catalanofòbia porta a la germanofòbia i la germanofòbia mena a l’eurofòbia. I així s’acaba plantejant la reforma de les euroordres, de Schengen o l’Spexit judicial, la sortida d’Espanya de la UE en matèria de justícia. Catalunya, quin afer més intern, sobretot quan s’hi pronuncia l’ONU. Mariano Rajoy i el jutge Llarena han donat dimensió continental al problema. El més intel·ligent que podrien fer és alliberar Oriol Junqueras per embolicar la troca de l’independentisme amb la investidura. Però la fòbia no els deixa veure el bosc, que és frondós.