Vuits i nous
Calçotada amb urna
Calçotada anual a La Masó, prop de Valls, convidat per l’amic Marcel Banús, que únicament veig aquest dia de l’any. Només es mou de La Masó per anar a fer classes de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili. Hi va, i en torna de seguida per tancar-se a casa. Ara diu que cada dia fa cinc quilòmetres corrent per mantenir-se en forma. Els fa limitant-se al terme municipal del poble. Li dic de venir un dia a casa a dinar o a contemplar els atractius de la meva ciutat, i només de pensar-ho s’atabala, es torna groc, es passa la mà per la cara i les ulleres de poc li cauen. Al pati de col·legi, quan era petit, jugàvem a “arrencar cebes”. Sempre hi havia algú que es resistia a ser extret del piló de gent agafada per la cintura. A Marcel Banús ningú no el pot arrencar de la terra on s’arrenquen més calçots del mon.
Anem tard. Cada any anem tard. La temporada ja s’ha acabat i els calçots presenten un gruix excessiu, però, on hi hagi algú que en sàpiga coure i que tingui un proveïdor de confiança, tots els calçots són excel·lents. Els escaliven al caliu en Marcel i el seu pare, que és un dels homes més divertits que conec. La mare és vital i incisiva, no es reserva res. En Marcel és la barreja de tots dos. El seu germà, l’Òscar, s’encarrega de la carn i les botifarres. Cuito a citar-lo perquè altres vegades que he parlat d’aquesta calçotada m’he oblidat de fer-ho. “He estat a punt de servir-te la carn crua i que te la fessis tu mateix.” Ell també ha elaborat la salsa dels calçots.
Fem una foto i l’enviem als parents argentins. Responen: “¡Cuánto lo extrañamos!” Un dia, fa anys, vaig dir a en Marcel que no podríem assistir a la calçotada perquè s’havien presentat a casa uns parents de l’Argentina. “Que vinguin també els argentins!” Pel camí vaig patir una mica perquè ella és de les que camina per l’ombra, menja com un ocellet i només beu líquids sense graduació. Va ingerir vint calçots, es va omplir de salsa fins al colze i no va dir que no al vas de vi. Cada cop que ens veiem recorden aquella calçotada. No entenc com els argentins, que sempre tenen la brasa a punt i que sobre aquesta brasa couen carn i també verdures, no han adoptat els calçots. Tenen molta terra per plantar-ne. El clima no ha de ser cap problema. L’Argentina és gran com Europa i alguna temperatura semblant a la de Valls o La Masó s’hi ha de trobar. Algú s’hi faria ric, si es decidís.
El que deia ahir de com va de de pressa l’actualitat catalana. Quan en Marcel em va convocar, la calçotada es presentava trista perquè Carles Puigdemont havia caigut pres a Alemanya. Vam celebrar que hagués quedat en llibertat. Vaig portar postres. A sobre el pastís, una urna en miniatura. En Marcel la va tenir entre les mans tota la tarda i no la hi podíem arrencar.