L’unionisme i la indecència

L’estratègia repressiva de l’Estat espanyol contra el moviment republicà català ha fet una escalada tan brutal que fins i tot es percep incomoditat en alguns sectors de l’unionisme. S’ha pogut observar, per exemple, en les declaracions dels dirigents del PSC assegurant que no veuen per enlloc el delicte de terrorisme que se li atribueix a una ciutadana de Viladecans pel fet de ser membre d’un CDR i haver instat a fer mobilitzacions. Ara bé, cal preguntar-se fins on serà suportable per a aquests actors polítics –i altres de socials– la incoherència d’admetre que no es pot atribuir el delicte de rebel·lió als dirigents polítics republicans empresonats perquè es basa en una violència inexistent, o no es pot qualificar de terrorisme les accions dels CDR per discutibles que siguin, i en canvi acceptar sense embuts les decisions judicials que comporten desenes d’anys de presó. Els centenars de milers de ciutadans unionistes que viuen a Catalunya tenen tot el dret a defensar la seva posició. Però han de prendre una decisió que té més a veure amb l’ètica i la moral que amb la política. L’unionisme, ciutadà a ciutadà, ha de decidir si vol convertir-se en una minoria d’imposició que, per acció o omissió, permet que l’Estat empresoni i jutgi amb falses acusacions una bona part dels seus conciutadans. Tot delegant la defensa de les seves posicions polítiques en l’acció de l’Estat contra amics, companys de feina, veïnes o fins i tot familiars d’adscripció republicana. Perquè això és el que està passant. L’unionisme no hauria d’estar renyit amb la decència. Ho plantejo sense cap ànim d’ofensa. Ben al contrari, amb la voluntat d’establir un pont de concòrdia de país basat en el fet que l’objectiu republicà ha de poder ser discutible però que l’unionisme ha d’entendre que imposar les seves idees no per la via de guanyar a les urnes sinó de permetre, sense alçar la veu, aquesta àmplia repressió judicial basada en la mentida estructural, és simplement indecent. Es pensi com es pensi.