El fill d’en Carles Mora

Com que soc un home d’ordre i cadira –més de cadira que de sofà–, no aniria mai a tallar la via d’un tren i molt menys a cremar pneumàtics al mig de les autopistes. Em sembla que ni ho aprovo. Ara: abans-d’ahir, quan es va saber que uns partidaris d’aquestes accions habituals en qualsevol país del món on la indignació bull a molta temperatura van ser detinguts acusats de terroristes, vaig agafar una de les pancartes de mà que enarboraven els que es van reunir per protestar de la batuda policial per dir: “Jo també soc CDR”. Jo també soc dels que defensen la república, encara que, personalment i des de la meva cadira, substituiria república per independència. Tinc currículum. Quan estudiava a la universitat havia tallat la Diagonal, o havia contribuït a tallar-la. Protestàvem contra el règim de Franco. Soc, per aquest motiu, perseguible per la justícia? El delicte deu haver prescrit, però no se sap mai. El jutge amb el seu bon criteri decidirà. Decidirà també si soc reu de presó per haver dit “soc república” o “soc independentista”? Els adverteixo, per si tenen pensat il·legalitzar-lo –ho tenen pensat–, que també “soc Òmnium” des del naixement de l’entitat. I també seré ANC i Parlament, si els tanquen.

Els tebis d’esperit arriben a concedir que les detencions són “desproporcionades”. També ho diuen de les presons provisionals decretades pel jutge i victorejades pel govern i els seus sequaços. Ja em perdonaran. És desproporcionat el monument a Pau Casals de l’avinguda de Barcelona que porta el seu nom, és desproporcionada una limusina, és desproporcionat el Teatre Nacional... Aquí no parlem d’estètica ni d’escala sinó d’escalada: la de la d’injustícia, la persecució política, la venjança, la vexació, l’esperit destructiu. Ara és habitual dir: “Ja no va d’independència, va de democràcia”. Des de la meva cadira m’havia negat a admetre-ho, perquè per a mi anava d’independència, però claudico: va de democràcia, i això implica tothom, també els tebis d’esperit.

Una senyora gran em diu: “Soc bibliotecària; faig cara de terrorista per ser CDR?” Compte, senyora, que Ray Bradbury i François Truffaut van crear un cos de bombers incendiaris que cremaven llibres i consideraven terroristes els que en posseïen. Una desproporció.

Entre els detinguts hi ha el fill de Carles Mora, alcalde d’Arenys de Munt quan es va celebrar en aquella població el primer referèndum sobre la independència, origen de tots els altres i del “pactat i acordat” amb l’Estat que encara exigim. Fa nou anys, d’allò. L’amic Carles Mora creix i es reprodueix, i això no hi ha qui ho pari per moltes presons i persecucions d’urnes que hi hagi o precisament perquè n’hi ha. Soc Carles Mora i el seu fill.